Les fogueres patriòtiques de Sant Joan de començaments de segle XX

Fogueres-de-Sant-Joan
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

A continuació parlarem d’un fenomen que s’esdevingué a la Catalunya de principis del segle XX, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví ha donat a conèixer darrerament: les fogueres patriòtiques de la nit de Sant Joan.

Aquest article es basa en el treball d’investigació de l’esmentat autor i en les meves recerques al setmanari La Costa de Llevant, més altres aportacions hemerogràfiques.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes Cu-cut! i La Veu de Catalunya. Aquesta era la resposta dels militars a un acudit del dibuixant Joan G. Junceda, publicat a l’esmentada revista satírica Cu-cut! i considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol.

El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya (bandera, exèrcit, monarquia…).

L’any 1906, aquesta llei portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral: la Solidaritat Catalana.

En aquest context d’efervescència catalanista, a les pàgines del periòdic La Veu de Capellades (2 de juny de 1906) d’aquesta vila de la comarca de l’Anoia, sorgí una original iniciativa: que per la nit de Sant Joan que s’acostava, arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada vila i de cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

La Veu de Capellades es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan.

La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu poble, “y per aixó convoquém á tots els cataláns de cor […] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”

Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional i de totes les tendències, de les pàgines de La Veu de Capellades estant:

“Y preguém á tota la prempsa catalana que’s fassi ressó d’aquesta convocatoria y contribueixi al éxit de la “Salutació germanívola”, á fi de que nostre modesta iniciativa es converteixi en un aconteixement de proporcions grandiosas, que posi de relleu una volta més, las falagueras corrents de germanor que lligan amorosidament á tots els bons fills de Catalunya”, deia La Veu de Capellades.

Els catalanistes de Capellades van triar Sant Joan, una festa simbòlica, celebrada amb les fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, aquells capelladins de fa més de cent anys uniren la màgia i la sacralitat immemorials de la nit de Sant Joan amb el sentiment patriòtic català. A més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims, dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar de nit la unitat dels catalans.

No oblidem tampoc la part excursionista de la iniciativa, perquè calia, en primer lloc, arribar al cim d’un turó o muntanya, d’on es pogués albirar de nit la comarca o fins i tot part del país. En aquells anys l’excursionisme patriòtic es trobava en franca expansió a Catalunya, i va ser l’excursionisme, i més endavant també l’escoltisme, un dels fenòmens socials que van forjar més catalanistes.

Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní La Tralla denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant nacionalisme català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits polítics vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica, miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de La Tralla informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals” (La Tralla 29 juny 1906).

La publicació catalanista La Costa de Llevant, del Maresme i la marina de la Selva, comminà la gent de Canet de Mar a pujar la nit de Sant Joan al cim de Pedra Castell, “encenent grossa foguerada, á n’els companys de Catalunya envihemloshi’l saludo de germanor”. El cronista de Canet afegia que “La nit de Sant Joan, encisadora com es, se presta, no hi ha dupte, á sortir á fora pera airejarse y cantar una cansó á la Patria” (LCDL 16 juny 1906). El cant de cançons patriòtiques havia de formar part també d’aquella experiència.

A Premià de Mar, la comissió executiva de la Festa Nacional Catalana (que també es constituí a Capellades) recomanava a totes les entitats del municipi i a particulars que per la nit de Sant Joan encenguessin els focs dalt de les muntanyes dels voltants, “com á manifestació del foch d’entussiasme que nía en nostres cors y com á proba de solidaritat y fermesa” (LCDL 16 juny 1906).

La foguera de Canet de Mar es va encendre a les 10 de la nit i va durar cinc quarts d’hora. Sembla que la convocatòria a la comarca del Maresme va tenir força èxit perquè de Pedra Castell estant “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa” (LCDL 30 juny 1906). Sabem que una d’aquestes fogueres es va encendre al cim del Mont Cabrer, a Cabrils (LCDL 7 juliol 1906).

Els de Capellades, al cim del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués, Freixes…, “peró en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.

L’èxit de les fogueres patriòtiques de 1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats nacionalistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907.

Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a El Poble Català, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, feia referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitzava així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.

Els nacionalistes que van fer la foguera de Canet de Mar de l’any 1907, al cim de Pedra-Castell, afirmaren que de focs patriòtics “Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).

Se’n varen fer també a la Catalunya del Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó. I a Mallorca se’n van fer al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, a les pàgines del periòdic Manyoch Regionalista d’aquesta vila, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de tota l’illa la nit de Sant Joan.

Afegim també que el compositor Joan Baptista Lambert va escriure l’any 1907 l’obra “El foc de Sant Joan”, inspirada en les fogueres.

Seguint les pàgines de La Costa de Llevant sabem que el 1908 també se’n varen fer. De Pineda estant se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:

“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.

Els anys següents se’n van anar fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a La Costa de Llevant per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posava en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que el començament del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però ja no era possible.

Només les entitats més properes al nacionalisme radical van seguir fent fogueres patriòtiques durant un temps. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (Gent Nova, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 també se’n varen fer; una de les quals al cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que d’aleshores ençà prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques de començaments del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs.

D’ençà del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.

 

Fonts consultades:
Gent Nova
La Costa de Llevant
Castellví, Jordi Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907), dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917), Columna Assaig, Barcelona, 1995

 

Fèlix Rabassa
Historiador