Fills

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

La població de catalans davalla un 33 % a cada generació.

Això diu l’Idescat. Cada parella de catalans té 1,42 fills. Per mantenir la nostra població en caldrien 2,1.

Seguint aquesta tendència que ja fa que dura quasi mig segle, ara som 4,5 milions de catalanoparlants. La següent generació en seran 3. La següent, 2. La següent, 1,35. Podrem assimilar els milions d’il·legals que vindran? L’Àfrica té 1.500 milions d’habitants. Es projecta que en siguin 3.000. Quants més n’hem d’encabir?

La gent no ha tingut fills per poder viure sense “càrregues” més anys, per treballar més hores i més anys, per poder gastar més en viatges i ginys; perquè és incòmode, i, en canvi, estar enganxat a qualsevol pantalla genera dopamina immediata, amb el mateix mecanisme de les escurabutxaques, que els capitostos de Silicon Valley reconeixen que han estudiat, copiat i millorat. Ells en diuen engagement, la paraula és adicció.

La gent vol no pensar-hi, que els anys passen, la fertilitat baixa, els pares es moren i els cosins i els amics d’infància ja no se sap ni on paren; vol evadir-se. Per això, l’èxode de cada cap de setmana. Per això, cercar activitats de pagament al preu que sigui. Qui pot estar-se una hora, o deu, avui dia sense fer res? La vida es divideix entre taules d’Excel a l’oficina i escapisme, i 10 % de la població pren antidepressius, sense comptar l’alcohol. Amaguen els símptomes, sense cercar-ne la causa.

La solució és deixar de ser una societat d’individus isolats i refundar la solidaritat. No amb l’indi de l’altiplà, sinó amb el teu pare, amb el teu cosí, amb la teva parella o qui ho pot ser. I això passa també per la continuïtat: els fills.

Ens diuen que no tindrem pensions. Deixant de banda que mai s’han produït tants béns, i que és una excusa dels qui volen acabar de buidar la caixa (bancs, multinacionals i oligarquia corrupta). I, de fet, aquesta garantia màgica d’una vellesa invàlida ben cuidada en part ens ha fet pensar que els fills no calen, tot oblidant-nos que d’on no n’hi ha, no en pot rajar.

Donem per bo aquest argument. Veurem, doncs, que l’única garantia de no passar una vellesa miserable en granges d’avis, sedats i lligats, a preu d’or, són els fills ben criats. Demana’t: tu què faries pels teus pares, si l’alternativa fos que malvisquessin com gossos? Ho saps: renunciaries a fer el senyoret, els cuidaries, vestiries i rentaries, com ells van fer amb tu quan no podies. Així ho faries amb ells quan no poguessin. Qui et defensarà quan la ment et falli dels estafadors que t’ho voldran prendre tot, diners i propietats, jurídicament, físicament si cal? Ells.

Són una despesa, doncs, o una garantia de seguretat? Éreu vosaltres una despesa per als vostres pares, o amb quatre coses ja fèieu? I que potser vau passar cap privació real, o vau tenir una infància feliç i els vostres pares van ser feliços amb vosaltres? I, fins i tot, si apartem aquests arguments purament calculadors, qui ha sigut nen i té memòria, o qui ha tingut fills i té ànima, i ha mirat als ulls del seu fill petit, plens de pura confiança i llum, ha vist la realitat i sap que els diners no són res al costat d’això.

Qui no ha cridat de petit la seva mare buscant ajuda? Fes memòria. No són només els qui encara no han nascut, els qui et demanen ajut, sinó la teva nació i els seus tretze segles. Aquesta és l’autèntica realització, i no pas cobrar dos-cents euros més treballant deu hores. La realització que, quan les teves forces s’apaguin, que ho faran, algú que t’estima agafarà el teu llegat. No t’evadeixis, reconeix la realitat i actua amb saviesa.

 

Jordi Junyent

 

Col·laboreu amb el FNC