L’Europa del despreniment, de la discontinuïtat i de l’oblit

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

François Hollande, a l’Eurocambra, el dia 7 de octubre del 2011, reprenent les paraules de François Mitterrand, va etzibar del faristol estant: “El nacionalisme és la guerra”. Més enllà del cinisme, l’arrogància i la pretensió que destil·lava la frase (condicions indispensables per ocupar el palais de l’Élysée), amaga allò de “darrere la creu, hi ha el diable”.

Un pla astut d’assimilació per acomplexament

L’única guerra, silenciosa, subtil, dirigida, interessada i intel·ligent, l’han imposat els falsos grans estats-nació, els qui imposen un experiment d’enginyeria social per sotmetre la resta d’identitats a l’hegemonia de la metròpoli, i, si algú s’hi oposa, o bé per principis o bé perquè veu amenaçada la seva integritat cultural, utilitzen el descrèdit o estigmatitzen de forma barroera el seu nacionalisme, i fora.

Tant a Europa com a casa nostra (ho veiem en el cas del “procés”), amb l’ajut indispensable del grans mitjans i corporacions, el que s’impulsa és la defensa de la llibertat, la democràcia, el respecte als drets fonamentals, preceptes molt vagues que és fàcil que tothom comparteixi.

Principis ambigus i mots pomposos, terreny adobat per a les atrocitats

No obstant això, darrere aquesta retòrica colorida s’amaga un relativisme perillós: el relativisme cultural. Aquest se sosté en la idea que els sistemes morals o ètics varien de cultura a cultura, i propugna que entre ells són igualment vàlids i que cap no s’ha de sobreposar a cap altre.

En aquesta línia discursiva, hom pot esbrinar sense haver de tenir gaires llums que aquests arguments es poden utilitzar com a pretext per a perpetrar qualsevol barbaritat, ja sigui un atemptat terrorista en nom d’una religió, un genocidi cultural, o fins i tot el sacrifici humà, atès que en una cultura en concret està acceptat, i “així ha de ser”.

La política del relativisme cultural atia el caos i corroeix les nostres valors

Però què passa quan dos sistemes culturals col·lideixen en un territori, ja sigui per moviments poblacionals massius o per ocupació, un territori on ja existeix un sistema de lleis consolidat que es subjecten a un seguit de valors arrelades pel costum i el consens social?

S’hauran de crear sistemes normatius diferents? Tribunals i jutges paral·lels en el mateix límit territorial perquè s’adeqüin a aquesta miscel·lània de maneres d’entendre el bé i el mal? Doncs l’antinacionalisme actua dins de la mateixa línia programàtica, tant internament com externament.

Antinacionalisme: cavall de Troia del supremacisme

Aquesta doctrina ha aportat una mercantilització de les llengües i les cultures. Fent-les útils o inútils, són relatives, i no tenen cap importància per al gènere humà mentre no entorpeixin l’hegemonització.

Per als “antinacionalistes”, furibundament nacionalistes d’allò que és seu, la identitat nacional dels altres, és a dir, el vincle que estableix l’individu amb la seva comunitat, és una nosa que els impedeix aplicar els seus interessos materials, és el motiu principal pel qual a Catalunya, i per extensió a Europa, governa la cultura del despreniment, de la discontinuïtat i de l’oblit.

Abans que “-istes”, som qui som

El problema pren més magnitud quan els polítics que avui ens governen aquí i a Brussel·les són clients d’unes ideologies darrere de les quals hi ha Marx, Hobbes, Locke, pensadors d’alt voltatge i indubtable llegat, però que obvien el que defineix les persones abans que sàpiguen si són marxistes, liberals, socialdemòcrates o conservadores, que és la nacionalitat cultural.

Europa, com a contramesura, per a la seva realització eficient, requereix el ressorgiment dels nacionalismes de les nacions que la conformen, perquè darrere del nacionalisme no hi ha Marx, ni Hobbes, ni Locke, sinó que hi som “nosaltres”, els qui no necessitem cap traductor per a entendre aquest article.

El nacionalisme nodreix el benestar espiritual

Totes aquestes línies ideològiques que he exposat anteriorment tenen com a prioritat l’exercici de polítiques pensades per a maximitzar el benestar material dels ciutadans d’un lloc en concret, i en bona mesura ho han aconseguit, però han sucumbit en l’oblit del benestar espiritual del col·lectiu, fet pel qual molts ciutadans dels països occidentals han caigut en el pou de la desafecció, de l’apatia, del desarrelament i de l’isolament individual.

Hem de tornar a la idea d’identitat col·lectiva, i en aquesta línia el nacionalisme apareix com una oportunitat instintiva, no com una idea, d’aferrar-nos al que estimem i de construir la nostra vida al voltant d’això, i, d’aquesta manera, recosir els vincles de l’individu amb la seva nació, no tan sols per recordar el que vàrem fer, sinó també pel que farem plegats.

 

Sergi Perramon i Subirana

Militant del FNC i portaveu de FERMS

 

Col·laboreu amb el FNC