L’escletxa salarial i altres històries

igualtat
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Quan jo era petita, era la primera de la classe. Una d’aquelles criatures repel·lents amb la qual us haureu trobat alguna vegada, sempre amb el cap dins un llibre; una setciències que creia que sempre tenia la raó. Hi ajudava el fet que vaig viure gran part de la primera infantesa sense germans ni cosins i que, sovint, parlava amb els adults moltes hores que altres nens dedicaven a jugar. Tothom esperava molt de mi. I mai, ni una sola vegada, ningú no em va insinuar que el fet de ser una nena –una nena intel·ligent, però una nena al capdavall– fos un problema.

Estrany, oi? Parlo de fa més de trenta anys, una època en què les dones no estàvem tan protegides com ara, però teníem molta més fe en les nostres possibilitats. Una època en què, si eres una nena, ningú no et volia fer sentir com si et calgués ajut fins i tot per respirar, bàsicament perquè no te’n calia: si eres una persona vàlida, t’animaven a lluitar pel que volies, i tu creies que, si t’esforçaves, l’objectiu seria teu.

L’ESQUERRA ENS DIU QUE A LES DONES ENS CAL AJUDA

Ara, trenta anys després, per contra, tot són missatges orientats a desencoratjar, a espantar i a fer que no considerem sortir-nos-en en la vida un problema nostre. No t’expliquen per què triomfen les que triomfen, però et posen d’exemple les que no se’n surten, i et diuen: “No és culpa seva. És la societat, el masclisme, el patriarcat, el sistema, el capitalisme… Són els homes”.

I, què és el que ens fan els homes? Doncs moltes coses. Per començar, ens obliguen a assumir les feines de casa, la cura dels fills, avis i familiars malalts i/o amb necessitats específiques… No contents amb això, ens forcen a exercir només oficis de baixa qualificació i, en cas que aconseguim una feina digna, ens paguen menys que als nostres companys homes. I, independentment de si fem bé la nostra feina o no, mai no ens deixen ascendir.

Això és el que sosté l’esquerra autoanomenada feminista, la que està en possessió de la veritat absoluta, sigui o no la realitat que vivim. I, en funció d’aquesta veritat absoluta, s’afirma que cal que l’Estat ens ajudi: que se’ns faciliti l’accés a determinades feines, que se’ns faci lloc als consells d’administració, que s’imposi una paritat absurda a les esferes de poder…, fins i tot que se’ns alliberi de la llosa de les cures, perquè pel que sembla som incapaces d’asseure’ns a parlar amb les nostres parelles i dir: “No, amor meu, jo no deixo la feina per cuidar a ta mare i tenir el sopar a taula a les nou. Fes-ho tu, que treballes mitja jornada”.

L’esquerra feminista ha assumit (i ens vol obligar a assumir) que les dones som persones vulnerables i que sortir-nos-en no depèn de decisions i esforços personals. El que a mi em van ensenyar de petita, que si era intel·ligent, treballadora i constant, podria fer el que volgués, ara em diuen que és fals. Però, ho és realment? La resposta, del meu punt de vista, i sempre que parlem de la nostra societat occidental, és NO.

L’ESCLETXA SALARIAL NO ÉS COM TE L’EXPLIQUEN

El principal argument per demostrar que som discriminades a nivell laboral és l’existència d’una escletxa salarial que, depenent de l’any, del país i del sector del qual parlem, oscil·la entre el 20 i el 30 %. Aquest any, per exemple, s’ha dit que a Catalunya les dones cobrem el 22 % menys que els homes.

Però, què significa això realment? Pot ser que en els contractes laborals, si ets una dona, et redueixin el 22 % del sou? No! Ben segur que no! Això seria clarament discriminatori i és prohibit per llei. De fet, hi ha tres lleis vigents en l’actualitat, l’Estatut dels Treballadors, la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva d’homes i dones i el Reial Decret-Llei 6/2019, d’1 de març, de mesures urgents per garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes, que garanteixen que la remuneració sigui idèntica independentment del gènere del treballador.

El que implica realment l’escletxa salarial és que el sou mitjà de les dones catalanes és el 22 % inferior al sou mitjà dels homes catalans. Aquesta diferència es deu, en gran part, al fet que homes i dones no solen optar als mateixos llocs de treball. Qualsevol intent de reduir l’escletxa hauria d’assumir que no té res d’estrany que un pilot d’avió cobri més que una hostessa, però que es pot cercar una explicació racional a per què hi ha més pilots homes i més hostesses dones, i treballar per modificar aquesta diferenciació des de l’educació, tornant a mostrar a les nenes que si estudien i són intel·ligents i tenen voluntat, poden ser el que vulguin.

LA SEGONA EXCUSA: EL SOSTRE DE VIDRE

Però no. No és aquest el discurs que triomfa. Molta gent assumeix que l’escletxa salarial es deu només a la discriminació de la dona per ser dona, sense atendre a altres factors. S’ignora que no es pot exigir el mateix sou per feines diferents i, pitjor encara, que fins i tot en feines iguals hi pot haver diferències. No tothom treballa la mateixa quantitat d’hores. No tothom cobra els mateixos plusos de productivitat. No tothom és igual de competitiu. No tothom, en definitiva, treballa igual.

Què en diu, l’esquerra pretesament feminista, d’aquestes diferències? Doncs, bàsicament, que no importen, perquè també són causades pels homes. No és que les dones no vulguem treballar més hores, ascendir en l’escalafó de l’empresa o tenir feines millors: és que no ens deixen. Hi ha un límit al qual les dones podem arribar, un sostre de vidre que ens impedeix millorar la nostra situació i, com sempre, les nostres decisions, preferències i característiques personals no importen: un cop més, és el sistema, els homes, el patriarcat.

I, compte, que no pretenc ara i aquí negar que hi hagi masclisme a la societat –evidentment n’hi ha, i és probable que hi hagi empreses on s’obstaculitzi l’accés de dones a càrrecs importants–, però sí que poso en qüestió la idea que aquest masclisme sigui, avui, en la nostra societat, capaç, per si sol, d’impedir les dones, en general, de reeixir en qualsevol camp.

LES DONES SOM PERSONES, PRENEM DECISIONS

Les decisions personals, conscients o inconscients, sí que tenen el poder d’obstaculitzar el camí laboral de qualsevol. I les dones, encara que a certs sectors suposadament progressistes els agradi pensar que no, no tan sols som capaces de prendre decisions, sinó que som capaces de prendre males decisions i de sofrir-ne les conseqüències.

Jo, per exemple, vaig tornar l’import d’una beca d’investigació que probablement m’hauria ajudat a començar a fer-me un nom en el camp que havia estudiat, i vaig prendre un altre camí. Quin sentit tindria que ara culpés el sistema, la mentalitat masclista o el patriarcat del que jo vaig decidir? Cap, oi? Doncs tampoc té gaire senderi culpar aquest actor exogen (la mentalitat, la societat, el sistema), d’haver triat un tipus de feina o d’haver-se hagut d’adaptar a les circumstàncies de la vida.

En un món normal, on no s’hagués assumit la ideologia de gènere com a dogma, la qüestió necessària seria: Per què les dones tendeixen a escollir –en els casos on hi ha llibertat d’elecció – un tipus de feina i no un altre? Per què hi ha més proporció de dones entre les infermeres, les hostesses de vol o els mestres de primària que entre els metges, pilots o professors d’universitat? Per què gran part dels militants dels partits polítics són homes?

La resposta a aquesta qüestió de ben segur inclouria factors com el masclisme o la pressió social, però també altres factors, com el context, el nivell cultural, les característiques físiques o psicològiques, que són personals i intransferibles.

EL FEMINISME ÉS UNA ALTRA COSA

I potser, només potser, veuríem que tanta insistència a protegir-nos com si fóssim incapaces de triomfar soles, d’ajudar-nos com si no poguéssim esforçar-nos ni lluitar pel que volem, no ens apodera sinó que ens retorna, lentament, a aquella època, abans que jo nasqués, en què depeníem, en tot, del que els homes ens permetessin fer. Sí, ara no és el germà, el pare, el marit, qui ens dirigeix. Ara és l’estat. Però a la pràctica, el missatge és igual:

No arribem on volem, no arribem on podem, ni tan sols arribem on ens mereixem. Arribem on les lleis sexistes de l’estat ens permeten arribar.

Marie Curie afirmava, fa cent anys: “No crec que per ser dona hagi de ser tractada de manera especial. Això voldria dir que sóc inferior als homes, i no sóc inferior a cap d’ells”.

Igual que ella, jo tampoc sóc inferior als homes. No sóc més vulnerable, ni més fràgil. Sóc conscient de les meves habilitats i de les meves febleses, i assumeixo les responsabilitats que es deriven de les meves decisions. I si aconsegueixo una feina, un càrrec, un seient en un consell directiu, no vull que sigui perquè l’estat m’ha posat una escaleta i ha apartat els altres candidats. No em cal. A les dones no ens cal.

 

Eva Pesquera Solé
Llibretera