Ens cal un cens català

cens català
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Fa uns dies, en un article sobre la consulta independentista d’Arenys de Munt, vaig afirmar que al Front Nacional de Catalunya crèiem que la independència no s’ha de votar i que, en tot cas, mai no s’ha de votar amb els criteris del cens de l’ocupant.

La frase, afegida a l’article tan sols unes hores abans de la seva publicació, resultava més radical del que acostumo a ser en els meus escrits, però vaig decidir deixar-la on era. Per què? Doncs perquè potser ja és hora que algun partit faci afirmacions rotundes entre tant de cagadubtisme i tant votar amb el DNI espanyol a la boca.

Però, atès que alguns van entendre tan sols el “no votar” i s’ho van prendre com una invitació a no seguir les normes del joc democràtic, he pensat que potser caldria aclarir uns quants conceptes sobre l’autodeterminació dels pobles i l’error que suposa jugar amb les cartes marcades que els altres jugadors han marcat. Cal parlar d’un cens català.

Catalunya, nació ocupada

Una qüestió que no sol sortir en la majoria de discursos dels pretesos independentistes, ni tampoc als seus fabulosos llibres d’instruccions sobre com (no) fer la independència, és el concepte de nació ocupada –com ha de sortir-hi si ja els costa dir la paraula nació, oi?– concepte que ens diferencia d’Escòcia, i, sobretot, del Quebec, i que fa que no tingui sentit arribar a un consens per desfer allò que no va requerir pas cap consens per fer-se.

Nosaltres no som els descendents dels colonitzadors, amb la seva mateixa llengua i visió del món, com els actuals quebequesos ho són dels francesos. Tampoc no som una nació –o almenys no ho érem fa unes dècades– que hagi sofert la traïció d’uns líders seduïts per càrrecs i favors, com és el cas d’Escòcia.

Nosaltres som una nació ocupada, dividida aleatòriament entre dos estats, reorganitzada administrativament seguint el model borbònic, amb les institucions pròpies segrestades i la llengua pròpia marginada. Una nació que no coincideix en cap cas amb la Catalunya autonòmica que ens volen vendre.

Per tant, en el nostre cas, no es tracta tant d’exercir el dret democràtic de la ciutadania que s’expressa en el moment del vot. No. Es tracta de fer fora un ocupant que fa 300 anys que malda per diluir-nos en un oceà d’espanyolitat; d’alteritat, en definitiva.

Sí, el FNC es presentarà a eleccions quan calgui, i conquerirem la legitimitat democràtica que s’exigeix a tot partit polític. Però si volem que la comunitat internacional ens prengui seriosament, caldrà que comuniquem que som un poble, una nació, una cultura, i no tan sols una trista divisió administrativa espanyola: no som una província ni una regió, som una nació.

Cens català vs. cens espanyol

I, si som una nació, no hauríem de saber definir qui en forma part?

Postmodernismes a banda, les nacions no són contenidors permeables, oberts a qualsevol que vulgui introduir-s’hi. Considerar una inexistència de límits significaria –siguem-ne conscients– renunciar a la nació i, amb ella, a qualsevol reivindicació nacional, incloent el dret a l’autodeterminació.

Aquest dret, que tan sovint es reclama, s’aplica als pobles, a les nacions, no pas a les províncies o a les divisions administratives. Intentar reivindicar el dret d’autodeterminació de Catalunya entenent com a tal el territori, i no la nació, no és més consistent que la reivindicació tabarniana de l’autodeterminació de la metròpoli barcelonina.

Tanmateix, ens entestem a acceptar adés i ara, i votació rere votació, el marc territorial que la pertinença a Espanya ens ha imposat. No votem els catalans, sinó els qui tenim un carnet emès per Espanya on consta que som ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Hem acceptat que som els qui ells –els castellans– diuen que som, en lloc de ser qui nosaltres diem que som. I d’aquí, del problema del cens imposat, deriva la malaltissa feblesa de comptar-nos, de ser-ne sempre més, de ser-ne prou. Però, en realitat, si existís un sol català al món i ell volgués la independència, ja seria suficient. Els drets dels pobles no depenen de l’aquiescència dels colonitzadors, ni del permís de la comunitat internacional.

Cal definir el demos català

Per això és prioritari definir un demos català que és evident que no s’ajustarà al cens oficial que defineixen les lleis espanyoles. Perquè és –o hauria de ser– evident que no tothom qui viu i treballa a Catalunya és català, i que no tots els catalans viuen i treballen a Catalunya. I no podem deixar que el futur recaigui en mans dels no catalans que viuen i treballen a Catalunya mentre s’ignora la voluntat d’aquells catalans que, pel que sigui, no hi resideixen. Fer-ho, un cop més, significa renunciar a la nació, i al que la nació implica.

Això que sembla obvi, no ho és per a molts independentistes, obsedits amb la idea de ser més demòcrates que ningú. A un sector, per desgràcia molt ampli, de l’independentisme li costa admetre –malgrat que en tinguin evidències– que a Catalunya hi conviuen individus de nacions diferents, catalans i castellans principalment, i els costa encara més admetre que cadascuna d’aquestes nacions o cultures té uns trets que la defineixen.

La suma del discurs colonial, que considera la catalanitat com una forma de ser molesta però que es podria tolerar –llengua inclosa– si els catalans l’assumíssim com a part de la nostra espanyolitat, amb el discurs multicultural, que limita la defensa de la identitat pròpia a aquells àmbits on no molesti a ningú, ha calat profundament entre els mateixos catalans. Avui estem tan acomplexats que molts són incapaços de posar en dubte el marc mental que ens oprimeix i ens limita. Però sense aquest gest d’alliberament intern, el de proclamar-nos nació, no podem exigir el que només correspon a una nació: el dret de constituir-nos en Estat independent.

Alguns exemples arreu del món

Al referèndum d’independència d’Estònia, per exemple, la qüestió de qui era estonià –i, sobretot, de qui no ho era– es va dirimir de la manera següent: es va establir que tan sols podrien votar en el seu referèndum d’autodeterminació aquells qui acreditessin ascendència estoniana i, en cas de no ser d’ascendència estoniana, només aquells qui poguessin acreditar que ja eren a Estònia abans de l’ocupació soviètica de 1941. A més, es va considerar que, a efectes censals, els fills i néts dels estonians exiliats durant l’època soviètica tindrien condició de nacionals.

En el referèndum d’autodeterminació de Kanaky o Nova Caledònia, celebrat el 2018, els canacs van imposar als francesos un cens electoral especial, més restringit, basat en la condició que només poguessin votar els mateixos canacs i els ciutadans d’ascendència francesa establerts al país abans del 1994; és a dir, almenys amb 25 anys d’antiguitat, i amb el requisit de residència continuada. Això va deixar fora del referèndum el 17 % del cens electoral general.

Així doncs, qui ha de ser en un cens català?

Aquesta és la pregunta del milió. La que fa por. Perquè establir qui és català implica decidir qui no ho és, i només una societat políticament madura és capaç de fer aquesta distinció. I potser començar pels criteris és començar la casa per la teulada, així que només apuntaré una cosa. L’ONU, quan censa pobles sense estat, utilitza criteris d’adscripció cultural, no el padró municipal.

Per això he començat aquest article dient que per al FNC la llibertat de Catalunya no s’ha de votar. Som una nació i ens correspon un estat per defensar-la. Això no es vota, es guanya. Tanmateix, els casos d’Estònia o de Kanaky –sobretot aquest últim– podrien ser un model a l’hora d’establir un criteri de cens que no sigui colonial. La solució canana no seria del tot justa per a nosaltres, perquè permetria votar a molta gent que no és catalana, però almenys tindria un aire de realitat.

En tot cas, és evident que decidir qui és català és un pas previ necessari per poder exercir legítimament la independència del territori. Cal un cens català, ja sigui per si mai hem de votar l’autodeterminació una altra vegada –esperem que no–, o per anar delimitant la condició de català tal com es delimiten les nacionalitats no sotmeses a colonització.

#FesFront per l’#EstatCatalà

 

Eva Pesquera Solé
Coordinadora de Participació del FNC