El Primer d’Octubre no és el mandat

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Catalunya es troba sota ocupació militar borbònica i amb el seu Estat sotmès d’ençà del 1714. Els catalans som els únics hereus de la legitimitat d’aquest estat ocupat. Tenim, per tant, el deure ineludible d’alliberar-lo, és el nostre dret històric.

És aquest un deure que mai no hem negligit:

La Junta de Comerç de mitjan s. XVIII, a cavall de la ràpida recuperació econòmica catalana, en tenir el País una estructura en xarxa, i els representats catalans (borbònics!) que es constitueixen en Diputació de Catalunya a les Corts de Carlos III, són els primers intents ja al mateix segle.

Comencem el s. XIX amb un període d’autonomia sota auspici francès durant el qual no formem part del Regne d’Espanya. Aquests anys recuperem dues coses: la senyera quadribarrada, que Napoleó fa voleiar al costat de la tricolor francesa a les institucions catalanes, i la llengua. En voler editar el Diari de Barcelona en català es troben sense cap gramàtica, i se n’encarrega una. A cavall d’aquests dos elements, senyera i llengua, la Renaixença omple el segle amb una eclosió de la literatura, les arts, l’arquitectura i la recuperació de símbols i tradicions; recuperem l’orgull i l’afirmació nacional. Les revoltes polítiques per l’alliberament són constants, tant liberals i federalistes com tradicionals i carlines. Totes amb el denominador comú de la catalanitat. Els carlins fins i tot aconsegueixen restaurar un Estat Català en territori nacional sobre el retorn a les Constitucions de Catalunya i la restitució de la Generalitat. Els generals Tristany i Savalls en són els dos presidents, els únics veritables d’ençà del 1714. La fugida del la borbona i el simulacre de república espanyola es fan, en bona mesura, per poder vèncer els carlins ensibornant els republicans federals catalans en un miratge mort abans de néixer.

Acabem el segle amb el redactat de les Bases de Manresa, un altre intent de restitució del nostre Estat i de retorn a les Constitucions.

El segle XX ens arriba empès pel Modernisme i les reclamacions nacionals, Solidaritat Catalana, l’estatut de La Lliga i Cambó i la construcció del País que fa Prat de la Riba amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Mancomunitat. Per aturar tota aquesta força nacional, el borbó perpetra la dictadura militar i acaba fugint; altre cop, un borbó corre esperitat.

Després del fracàs regionalista sota ocupació republicana i una castrada autonomia tardofranquista ens endinsem al s. XXI. La Nació torna a alçar la veu en un petit poble del Maresme i el clam de llibertat s’estén en forma de consultes per la independència per tot el País. Prenem els carrers, i els partits polítics, que viuen cofois en aquest simulacre d’autonomia, han de córrer cames ajudeu-me per no ser engolits per l’onada, tot pervertint-la per aconseguir la màxima quota de gestió de les engrunes que cauen de la taula de l’amo espanyol.

La voluntat catalana s’expressa clarament el 9N (9 de novembre de 2014). Els partits polítics escenifiquen una pretesa unitat, Junts pel Sí (JxSí), per fer unes eleccions referendàries que han de ser el «referèndum que no ens deixen fer». La victòria del Sí és aclaparadora i inqüestionable, 55 % contra 45 %. El mateix dia, la neguen.

El resultat del 27S és el mandat democràtic que han de complir el compromís electoral de bastir estructures d’Estat i proclamar la Independència en 18 mesos. I fer-la efectiva.

No ho fan.

De cop i volta, de la foscor estant d’un despatx, sorgeix la proposta de fer un referèndum, RUI en diuen. La proposta mateixa és una traïció al compromís electoral i al mandat del 27S. Polítics i partits, en plena guerra intestina a Junts pel Sí, s’hi agafen a contracor per mirar de salvar els mobles, en un intent per defugir la seva responsabilitat tot traspassant-la a la Nació.

La convocatòria del referèndum del Primer d’Octubre de 2017 és en si mateixa una traïció al mandat del 27S. El convoquen sense cap intenció que es celebri en condicions, i ens menteixen volent-nos fer creure que és vinculant.

Però succeeix allò que més por els fa.

Els catalans actuem amb orgull de Nació i fem front a les forces repressores del estat, i el vencem.

Aquesta és la grandesa del Primer d’Octubre i dels dies que el segueixen:

 

Els catalans demostrem que estem disposats a jugar-nos la pell, a interposar el propi cos.

En ser lleials al nostre deure d’alliberar Catalunya, exercim per la via dels fets el nostre dret i la nostra legitimitat de tornar a ser Estat.

 

Però llavors es produeix la definitiva traïció dels líders, la veu i la voluntat de la nació resten òrfenes.

És en aquest context que el Front Nacional de Catalunya reneix per recollir aquesta voluntat, per ser-hi lleial i assumir la veu d’un poble.

Davant el dantesc espectacle d’una lluita fratricida i implacable per les despulles i el control de les restes de la desfeta que ells mateixos han provocat, cal passar per sobre d’aquestes misèries i miserables. Fer foc nou.

Tenim un sol objectiu, complir la voluntat de la Nació, fer honor al sacrifici i a la victòria de la gent en defensa del seu dret inalienable de tornar a ser Estat.

No ho podem fer sols, ens cal la teva ajuda, suport i implicació. Un aplec de forces que ens faci vèncer i faci que la veu de la Nació ressoni afirmant la nostra sobirania i el nostre retorn com el més vell Estat d’Europa.

Vine amb nosaltres i Fes Front per l’Estat Català!

Serem dignes de Catalunya.

 

Salvador Bonada Font
Militant del FNC

Col·laboreu amb el FNC