El fracàs dels programes d’inserció laboral: una experiència personal

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Una cosa que passa molt sovint en política és que els qui decideixen com ajudar els desocupats no saben què significa no trobar feina per una persona treballadora.

Molts, de fet, no saben ni tan sols què significa ser una persona treballadora al sector privat, perquè la seva experiència professional fora de l’àmbit de la política és mínima. I per això les grans idees de la nostra època per evitar que els pobres es morin de gana, com ara les rendes mínimes d’inserció, com el PIRMI, i els programes d’inserció laboral no funcionen. Perquè no tenen en compte les circumstàncies reals de les persones que hi participen.

I jo, que he passat per gairebé qualsevol situació en què un treballador es pugui trobar, em sento obligada a compartir aquesta experiència personal amb els programes actuals d’inserció laboral, perquè tan sols mitjançant aquesta experiència us puc explicar què tenen de dolent i per què s’hauria de repensar completament tot el tema de les rendes mínimes i les contractacions públiques de persones sense feina.

LA MEVA HISTÒRIA: ÈXITS I FRACASSOS FINS AL DESASTRE FINAL

Tinc 38 anys i una llicenciatura universitària – que no utilitzo, però que és meva, me la vaig guanyar– -, a més de parlar cinc llengües i llegir-ne unes quantes més. Vaig signar el meu primer contracte laboral l’agost de 1999, als 17 anys, i des que em vaig llicenciar, l’any 2004, he treballat en tot tipus d’empreses de manera continuada.

He fet classes en un institut -–en pràctiques– , he passat per una dotzena de fàbriques, he estat mossa de magatzem, he conduït carretons elevadors, he estat en oficines, he treballat en atenció al client, en redacció de continguts web, he escrit per una revista local, he fet traduccions i he corregit llibres abans que es publiquessin, he guanyat una beca d’investigació històrica i també – fa anys – premis literaris juvenils. En els darrers deu anys, a Galiícia, he obert dos negocis, un dels quals va fracassar estrepitosament, per desgràcia.

I un dia, fa més o menys dos anys, em vaig trobar que no tenia prou recursos per viure, i, per primer cop a la meva vida, em vaig haver de posar en mans dels serveis socials, que em van derivar al banc d’aliments. Vaig pensar que seria quelcom molt puntual, que trobaria una feina ràpidament o podria tornar a la meva activitat com a autònoma en uns mesos.

Però em vaig equivocar. No era un problema puntual. Era un desastre, i els beneficis que el meu home obtenia de la que fins llavors havia estat l’activitat d’ambdós no eren suficients. No per mantenir dues persones adultes, una d’elles amb càrregues familiars. I ja no podíem gastar menys del que gastàvem: un lloguer de 150 € i unes despeses fixes que no sumen ni 75 € mensuals ja no es poden reduir més. Vaig haver de demanar una renda mínima d’inserció, que em van concedir el juny de 2019. 403 € al mes.

LES RENDES MÍNIMES D’INSERCIÓ: UN PEGAT INÚTIL

Però, per a què serveix – o hauria de servir – una renda d’inserció? Bé, doncs el seu propi nom ho diu, oi? A diferència d’una renda mínima universal, que serveix per a garantir un nivell mínim de poder adquisitiu i estimular el consum en totes les capes socials, una renda d’inserció ha d’anar associada a un programa que reorienti el treballador desocupat i l’ajudi a reincorporar-se al món laboral. Un programa que, òbviament, haurà de ser personalitzat, o no servirà de res.

I aquí és on falla la cosa. Perquè no es pot aplicar a una persona amb formació universitària, idiomes i experiència laboral en àrees molt diverses, inclosos dos negocis propis, la mateixa lògica que aplicarien a una persona sense estudis que mai hagués fet altra cosa que treballar al camp, o a la construcció.

He tingut quatre o cinc reunions amb orientadores laborals i tècniques d’inserció, però cap d’elles m’ha orientat mai cap a una opció laboral o m’ha informat de cap curs de formació que s’adeqüés al meu perfil. Visc en una àrea rural on el meu perfil és poc habitual, així que les treballadores socials no sabien ni quina cara posar-hi.

I el més estúpida que em van demanar va ser: “Arribes bé a final de mes?” No sé què volien que els digués. Algú de vosaltres arriba bé a finals de mes amb 400 €? No, no arribava bé a finals de mes, però no podia explicar-los com ho feia per arribar-hi sense haver de demanar a la porta d’una església, perquè m’haurien pres els 400. I els necessitava, i m’odiava a mi mateixa per necessitar-los.

CONTRACTADA PER L’ADMINISTRACIÓ

Finalment, el juny passat , després de quatre mesos de no saber res de l’administració, em van trucar: un tècnic del SEPE havia decidit incloure’m en un procés de selecció per una plaça de peó d’obra de l’Ajuntament. Peó d’obra! Un tipus de feina que sol implicar utilitzar eines que no sé ni com es diuen. Havia de ser un error… oi?

Doncs no. Vaig anar a la selecció, on vaig coincidir amb dos homes amb experiència en el sector, sense feina des de feia més temps que jo, i em van plantar davant un qüestionari de trenta preguntes de les quals en vaig poder respondre tan sols quatre. Tanmateix, em van escollir. Suposo que havien de cobrir una quota femenina, o alguna cosa per l’estil, i em van assegurar que em donarien una feina que jo seria capaç de fer. Per desgràcia, la manera d’assegurar que no tindria problemes amb la feina va ser… no donar-me’n cap.

No, no és broma: literalment em van fer anar a una àrea recreativa municipal, on hi ha mil feines a fer –des de regar les plantes a tallar la gespa–, i em van donar una escombra i un recollidor, per escombrar les pedretes que haguessin caigut fora de les zones verdes.

La idea era que durant sis hores al dia, jo donés voltes a un camí d’uns 500 metres, recollint les molt escasses pedretes que haguessin rodat des de les zones verdes – una tasca que podia fer en els vint primers minuts – mentre tres o quatre homes assignats a altres zones del poble venien especialment a regar, tallar la gespa, netejar les zones cobertes i controlar el clor de la piscina.

En altres paraules, només calia que jo aparegués a la feina perquè em paguessin a finals de mes. El que fes entre les 8 del matí i les 2 del migdia era cosa meva, sempre que ho fes allí.

JUSTIFICAR SUBVENCIONS

I tot això… per què? Pe fer-me un favor, potser? No. Per fer-se un favor ells, perquè el meu sou, com el d’altres contractats al mateix ajuntament, eren només l’excusa per accedir a determinades subvencions. “Presentar un projecte, pressupostar un dineral, contractar un parell de persones…” tot part de la mateixa farsa.

Treus una persona de les llistes de desocupats i la poses a fer qualsevol cosa. Així funciona. I el treballador no es pot queixar, al cap i a la fi, no necessitava treballar?

No importa que estiguis llençant els diners dels contribuents en un sou per fer una feina que no és una feina. No importa que aquesta persona acabi assumint que l’únic que ha de fer per viure de l’estat és tenir la boca tancada. No importa si aquesta experiència laboral no la pot ni posar al currículum.

LA INSERCIÓ LABORAL ÉS UNA ALTRA COSA

Però sí, importa. Importa perquè no falta feina, el que falta és seriositat per part de les administracions i menys ganes de fotre mà a la caixa.

Perquè totes les poblacions disposen de projectes als quals es podrien assignar desocupats, i parlo de projectes reals, necessaris i viables. Projectes on aquella persona es sentirà útil i on els diners públics no es perdran.

Perquè inserir algú al món laboral no és tan sols donar-li un sou a final de mes, sinó també donar-li una sortida per quan aquest sou s’acabi, una experiència, uns coneixements.

I quan fingim que això no és necessari estem convertint la persona sense feina en una mena de hàmster que mai podrà sortir de la roda de la precarietat, que passarà de la subvenció a la contractació pública i viceversa un cop i un altre, i encara un altre, fins que es jubili i passi a cobrar una pensió ridícula.

I no tan sols això, quan fingim que no és necessari, convertim la persona desocupada en una promoció per al partit que el contracta, que guanya adeptes – i amb els adeptes, vots – per a les següents eleccions.

A mi no em passarà, perquè he pressionat i pressionat i pressionat i m’han traslladat. M’han pres l’escombra i m’han assignat la catalogació dels llibres de la nova biblioteca, quelcom que va més amb mi tenint en compte que m’he passat els últims anys venent llibres i escrivint. Però, acceptem-ho, quants fan el mateix que jo i quants es conformen, pensant que si es queixen perdran el poc que tenen?

Potser ja és hora que ens oblidem de rendes d’inserció i de seguiments que en la majoria dels casos no s’adapten a cada cas i canviem el paradigma. Els desocupats de llarga durada no necessiten caritat. No necessiten que els donin engrunes i els demanin si arriben a final de mes. No necessiten que algú inventi un lloc de treball inexistent i innecessari i els utilitzi com a excusa per a les seves corrupteles.

Necessitem treballar de veritat i guanyar-nos el pa de veritat. I qualsevol política d’incentivació de la creació de feina serà més útil que la subsidiació continuada dels desocupats. Una subsidiació que només agreuja el problema.

 

Eva Pesquera Solé
Coordinadora de participació del FNC