El català no es mor, el maten

Joaquim Rovira Xaubet  
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El català es mor diuen. No li queda gaire vida. Entre tots l’enterrarem. El volen matar, és normal.

L’altre dia, vaig llegir en una conversa a la xarxa social que un senyor castellanoparlant deia que les llengües són organismes vius, que evolucionen i que neixen i creixen per acabar desapareixent. Es ley de vida, concloïa. Vaig pensar que realment s’ho creia i que veia la nostra llengua com una panerola, d’aquelles que corren per terra i que acaben essent cruspides per altres éssers de vida més longeva. No viuen gaire temps. Com les llengües que són condemnades sense remei.

Evidentment les llengües evolucionen. Però no evolucionen per si soles com una mata d’esbarzer a la muntanya. Una llengua és una construcció humana. Un invent molt nostrat per poder-nos comunicar. Tanmateix les llengües, a part d’eines comunicatives, de fa temps que són elements simbòlics que pertanyen a la identitat, individual i col·lectiva.

Dit això, tots sabem de l’afany dels homes d’imposar la identitat pròpia a d’altres que ja tenen la seva i que, no han demanat que algú foraster els vingui a explicar que és quelcom irremeiable que la seva llengua inferior desaparegui, a causa de ves a saber quina llei natural o divina.

Algú explicava que els nostres compatriotes de la Catalunya Nord, tenen molt clar que al Principat parlem un català molt castellanitzat ja que utilitzem mots com cotxe, que és un calc del coche castellà. Ells en canvi tenen un mot més genuí per anomenar aquest ferro amb rodes, en diuen vuatura (qualsevol semblança que hi veieu amb el mot voiture francès, deu ser per aquelles causes naturals que parlàvem, i no pas per la imposició lingüística d’uns humans anomenats francesos, tal dia farà 320 anys).

Estimats compatriotes, les llengües les fan desaparèixer no moren soles i, creieu-me, hi ha manuals que expliquen els passos a seguir per fer desaparèixer una llengua. L’Estat Espanyol així com l’Estat Francès, apliquen aquests manuals des de fa centúries. Cal remarcar, que els francesos ho han sabut fer més bé que els brètols dels espanyols; el procés de substitució lingüística a la Catalunya Nord ja gairebé ha culminat, trencant-se la transmissió intergeneracional. Aquest fet condemna la llengua subordinada a la desaparició.

Per fer-ne cinc cèntims d’aquest procés, diré que comença en petites parts del territori i es va escampant progressivament, com una taca d’oli o com un coronavirus que diríem avui dia. Al principi cal bilingüitzar les classes dirigents i adinerades, que són les que influeixen en la societat, per més endavant aconseguir escampar aquest bilingüisme a la resta de la població. La introducció de la llengua forastera es pot fer per força, o per força sense que es noti, en aquest cas és pitjor perquè fa menys mal però aconsegueix millor el fet, ja que sembla quelcom natural.

Un moment important és quan tota la població que parlava la llengua pròpia, ja coneix la forastera i es prou competent per parlar-la. Arribats a aquest punt, la substitució lingüística deixa la comarcal i agafa l’autopista. Les interferències lingüístiques de la llengua imposada a la llengua subordinada cada cop en seran més. Després d’una campanya d’estigmatització de la llengua pròpia, de discriminar-la i arraconar-la, arriba l’altre moment clau. Els catalans (en aquest cas), es comuniquen entre ells en la llengua importada, per, seguidament, culminar la substitució deixant de transmetre la llengua pròpia als fills, moment clau en que ja es pot considerar la llengua, des d’un punt de vista científic, com a perduda.

Ara em direu que el català resisteix i que no cal patir. El manual també explica que tota llengua pot oferir més o menys resistència, però (no recordo en quina pàgina) garanteix que totes acaben desapareixent. Si no, t’asseguren que et tornen els cèntims.

Sempre i quan, però, aquesta llengua no hagi aconseguit abans un estat que la defensi i reverteixi aquest procés de substitució lingüística que sembla tan “natural”.

Joaquim Rovira Xaubet    

Sociolingüista

 

 

 

 

Col·laboreu amb el FNC