El bonisme a Catalunya

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Avui analitzarem el bonisme a la nostra Nació, almenys en allò que fa referència al Principat de Catalunya. El bonisme diu que a Catalunya hem d’acollir tota la gent immigrant que vingui a casa nostra, sigui amb papers de l’estat espanyol o sense.

Els bonistes es defineixen a si mateixos com a bones persones perquè estimen tothom. No volen fronteres de cap tipus, així impedeixen que ens puguem defensar com a país davant d’uns veïns tan violents i agressius, com a imperialistes que són, com el Regne d’Espanya i la República de França. Així mateix no volen cap mena de forces armades per a Catalunya, ja que són gent de pau, són molt de lliris i cançonetes.

Realment, com em va dir una vella nacionalista independentista, la meva mare Carme, més que bonisme hauríem d’anomenar aquest fenomen tan malaltís per a la nostra Nació com a malisme. És totalment insà pensar tant en la gent de fora, els famosos nouvinguts, i oblidar-se dels de casa, que en qualsevol cas han de ser els primers a qui atendre’n les necessitats.

Considero que és totalment perniciós acomplexar-se políticament amb aquesta qüestió quan els nostres adversaris polítics ens diuen feixistes o xenòfobs. En tota democràcia europea que es valori a si mateixa, com poden ser les del centre i el nord d’Europa, tenen molt clar que s’ha de regular seriosament tota la qüestió migratòria.

Fa anys, el President Jordi Pujol, al qual ningú no qüestionarà que fos un demòcrata, ja va dir que no podem ficar un país dintre d’un altre. També ho va dir encertadament un gran patriota com el President Heribert Barrera. Aquests dos personatges il·lustres parlaven com a nacionalistes. Per tant, ser nacionalista no és un crim sinó una benedicció que tenen els pobles ben nascuts, els pobles que no practiquen l’endofòbia i l’autoodi. Malauradament, a la nostra Pàtria n’hi ha molt, d’això.

Una altra cosa ben diferent és que si aquí tenim persones que s’integren a la nostra cultura, llengua, història mil·lenària i sobretot la nostra consciència col·lectiva, com a poble, llavors aquestes persones sempre seran benvingudes. En canvi, si no ho fan, els podem anomenar, clar i català, colons i ocupants de la nostra Pàtria, per anys que faci que són aquí.

Es fa més necessària que mai l’existència d’un cens català per tal d’evitar tergiversacions en tota classe de votacions que fem.

Per això, sense cap mena de recança, diguem ben alt:

Visca Catalunya Lliure i Catalana!!!

 

Enric Arau Vàzquez 

Col·laboreu amb el FNC