En defensa de la llibertat d’expressió

llibertat_expressió
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Quan jo era petita, allà pels anys 80, hi havia un acudit – de mal gust, ho reconec – que deia: “Què és un leprós en una piscina?” i l’altra veu fictícia responia: “Uuna aspirina”. A molta gent li feia força gràcia, sense que cap associació en lluita per l’eliminació de la lepra s’escandalitzés. Sabíem que l’humor negre era tan sols això, humor, i que no hi ha ofensa si no hi ha voluntat d’ofendre.

Eren altres temps. Nosaltres no investigàvem cada paraula que havia sortit de la boca d’un actor abans d’anar a veure les seves pel·lícules. No ens esgarrifava que un personatge en una novel·la fos racista, o masclista o feixista, perquè diferenciàvem la realitat de la ficció, i érem conscients que la realitat no sempre és agradable.

Feia molt poc que havíem sortit de la dictadura, i els qui l’havien viscut estaven feliços d’haver-se lliurat de la censura, d’haver abandonat aquell temps de silenci en què no podies obrir la boca sense que algú t’assenyalés. Volien fugir d’aquell món en blanc i negre on si no estaves amb algú hi estaves en contra, i ens van ensenyar a nosaltres, la generació següent, que el dret a dir el que pensàvem era important.

Però, és clar, eren altres temps, quan ningú no fotia el crit al cel perquè se li digués negre a un negre o blanc a un blanc, i no passava res si s’assumia que les dones parien i els homes no. No perquè sigui dolent que hi hagi homes que biològicament siguin dones, sinó perquè la majoria no vivíem amb les emocions a flor de pell ni preteníem que la resta de la humanitat es mogués al voltant nostre amb precaució, com si ens pogués fer mal que ens respiressin a prop. Encara no havíem inventat el dret a no ser ofès, aquest que ara, sense estar escrit enlloc, ho domina tot.

Eren altres temps, una època en què la llibertat d’expressió encara existia. Però ara vivim temps obscurs. Un temps de retrocés de les llibertats en general, i de la llibertat d’expressió en particular. Un temps en què els delictes d’opinió han deixat de ser cosa de les dictadures i han esdevingut la manera que té la democràcia de fer callar les veus dissidents.

Durant els últims mesos s’han presentat centenars de denúncies en funció de la Llei Mordassa, però això, que ja és prou greu, no és el pitjor. El pitjor és que s’ha reinstaurat la censura, i ara ja no és el govern qui l’exerceix. Vivim en una Catalunya amb set milions i mig de censors. No importa si es tracta d’opinions personals, de programes de partits polítics o d’intervencions en seu parlamentària. És indiferent si parlem de tuits, d’entrevistes televisives o d’articles de premsa. Totes les veus són sotmeses a l’escrutini de set milions i mig de persones que persegueixen, assenyalen i denuncien qui no pensa o parla com ells creuen que s’ha de pensar o parlar.

I, a més, es tracta d’una censura constant, que pot venir de qualsevol punt de l’espectre ideològic -encara que, no ens enganyem, actualment sol procedir de l’esquerra autodenominada progressista – i que es retroalimenta, ja que cada crítica dóna lloc a centenars, potser milers, de crítiques en el mateix sentit.

Una censura que es tradueix en pressió social i que aconsegueix que les persones deixin de pensar com a individus i simplement es deixin arrossegar per la massa. Una censura molt perillosa, perquè elimina tota possibilitat de criticar a qui ens la ‘imposa. Quan un d’aquests censors et penja l’etiqueta (de nazi, de feixista, de nacionalista, de xenòfob, de…), et deixa sense veu, sense judici just.

Una censura que no atén a raons, que no es responsabilitza del mal que causa. Que destrueix vides i carreres sota l’excusa d’un bé comú que en realitat no passa d’autocomplaença sectaria, i que cerca anul·lar tot sentit crític.

Això és possible perquè hem oblidat que la llibertat d’expressió és el dret en el qual es fonamenta la democràcia moderna. Hem oblidat que ens dóna veu – permetent-nos qüestionar el poder establert i participar de les seves decisions – i ens fa ser ciutadans i no súbdits. I hem oblidat, sobretot, que la llibertat d’expressió tan sols existeix quan la sabem reconèixer com un dret d’aquells que no pensen com nosaltres, perquè només llavors serveix per a establir un diàleg entre posicions diferents i per a aconseguir consensos reals.

Per això hem d’alçar la veu contra la imposició del pensament únic, del políticament correcte, de l’”això no es pot dir”, de les paraules tabú i dels temes prohibits. No és delicte veure les diferències entre les persones, no és un pecat odiar algunes coses o algunes persones i estimar-ne altres. No tots hem de pensar igual, que les opinions divergents ens enriqueixen.

I hem de recordar que la llibertat d’expressió és un dret universal i implica poder comunicar-nos lliurement, no tan sols de paraula, sinó també a través de l’art, de la música, de la interpretació… La llibertat d’expressió ens permet transmetre el nostre pensament als altres, ens permet mostrar què i qui som, i relacionar-nos amb el món que ens envolta. Sense llibertat d’expressió som simples titelles en el joc de la vida, sotmesos al vaivé del que altres han decidit que és correcte pensar a cada moment.

I a vosaltres, censors, us dic una veritat que potser us costarà d’entendre, però que és innegable: avui sou vosaltres els qui decidiu què està bé i què no està bé, els qui marqueu la via d’allò que és políticament correcte. Però demà podeu ser aquells a qui no es deixa parlar, com ho heu estat en altres èpoques.

 

Eva Pesquera Solé

Llibretera