De virus, aplaudiments i un futur incert

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

De fa unes setmanes i cada vespre ben puntuals a la mateixa hora, a les vuit, els sanitaris assistim a un homenatge en forma d’aplaudiments per part dels nostres conciutadans. Un detall molt emotiu i que ens reconforta plenament. Però aquest acte fa que ens demanem si tota aquesta gent que amb molt bona fe ens aplaudeix ens farà costat el dia que els sanitaris sortim al carrer a manifestar-nos per reclamar els nostres drets retallats i deixats en la seva mínima expressió. Convocatòries de vaga, aturades generals, etc. Dret de vaga, una expressió molt bonica, però el nostre sector, per se, no n’ha pogut fer mai un ús del tot adequat.

Tractem persones i la seva salut. Un controlador aeri, per exemple, pot deixar sense vacances centenars de milers de persones en ple mes de juliol fent ús del seu dret de vaga per reclamar els drets que creu oportuns, i generalment és escoltat i pot veure com les seves reivindicacions es transformen en certes millores. Sanitat no pot abandonar el servei en plena pandèmia de qualsevol malaltia ni en qualsevol època. Sempre hi som.

Preveiem una gran crisi derivada d’aquesta pandèmia, d’aquest maleït monstre en forma de virus; crisi social i econòmica. Aquesta darrera ja deixa intuir un futur de retallades en molts estaments i sectors i, probablement, el sector públic sanitari tornarà a ser blanc d’una brutal retallada que se sumaria a la que ja vam patir el 2010. No ens n’hem ni recuperat que ja ens ensumem una patacada encara pitjor. Tant de bo m’erri. Sereu al nostre costat, conciutadans, quan tot això passi?

No puc evitar pensar en tots els meus companys contractats de reforç a corre-cuita, les estudiants d’infermeria de darrer curs, etc. que es juguen la salut i la vida i que, en un tres i no res, poden veure com esdevenen prescindibles i són acomiadats sense gaires miraments.

Aquesta situació límit, on la protecció de la salut de les persones és o hauria de ser el pal de paller de les actuacions d’un estat, ha deixat veure les misèries d’un govern que tracta les seves autonomies com a meres colònies. Centralitzant totes les decisions i recursos i deixant desemparats els seus habitants. No rebíem ni rebem encara suficient material de protecció individual, així com tampoc no ens arriben les famoses proves de diagnosi.

Hem hagut de veure com polítics de tots colors i formacions es realitzaven i es realitzen el test, mentre nosaltres, en el nostre dia a dia, estem en contacte estret amb persones infectades i no se’ns ha fet cap mena de prova.

Les males llengües diuen que no interessa saber quants de nosaltres som portadors del virus. Som vectors, transmissors i si restem asimptomàtics podem anar escampant la malaltia sense saber-ho, per no parlar del risc de contagi a les nostres famílies. No tots tenim la sort de conviure en 100 m2 i dos banys…

Ens ha mancat fermesa i unilateralitat en els nostres dirigents polítics vers la ignominiosa i en molts casos criminal actitud negligent del govern espanyol, que, lluny de voler transmetre humanitat i empatia en les seves declaracions i posteriors actuacions, es vanta de la seva tan desitjada unitat territorial i del seu patriotisme prepotent i militaritzat.

 

Marta. A.

Infermera