Català, única llengua oficial. Els exemples d’Irlanda, Letònia i Flandes.

Fèlix Rabassa
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

En aquest desert polític que és la Catalunya actual no hi ha cap partit al Parlament que tingui la convicció o la valentia de lluitar per una veritable normalització de la llengua catalana i de reivindicar-ne lúnica oficialitat a tot el territori del Principat. Sembla del tot evident que només el fet de lúnica oficialitat de la llengua pròpia en el seu territori natural la pot preservar de la minorització i d’una progressiva desaparició. Una colla d’exemples de països europeus emancipats durant la darrera centúria ens il·lustren d’aquesta afirmació. 

Quan Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya, aproximadament només parlava la llengua pròpia, l’irlandès, un 25 % de la població. A Catalunya, ara mateix, només som un 35 % de catalanoparlants, i aquest percentatge descendeix cada dia perquè, d’una banda, els catalanoparlants es van morint i els seus fills, al seu torn, tenen pocs fills. D’altra banda, la gran majoria dels immigrants que arriben al nostre país fan del castellà la seva llengua de relació i dintegració” en la societat catalana. Només cal veure com la gran majoria de criatures filles d’immigrants s’adrecen en castellà als seus pares. Això fa que el percentatge de castellanoparlants vagi pujant i que el de catalanoparlants baixi. 

En aquest sentit, si convertim el castellà en llengua cooficial de l’estat en una futura Catalunya independent, farem que a Catalunya passi com a Irlanda, que d’aquell 25 % de parlants de la llengua irlandesa de fa un segle s’hagi passat a l’1 % actual. Si volem això per al català, és molt fàcil: fem que el castellà sigui cooficial a la futura Catalunya independent. 

En canvi, el cas de Letònia és ben diferent. A Letònia, un país amb molta immigració russa en el moment de la seva independència de lURSS, es va acordar de fer del letó, la llengua pròpia, lúnica llengua oficial. El resultat d’aquesta decisió fou molt positiu per a la llengua letona. Els parlants de letó, que en el moment de la independència només eren un 52 %, ara són el 58 %. En aquest període de temps els parlants de rus, la llengua que fou imposada pels ocupants soviètics, han passat del 42 % al 37 %. 

El cas flamenc és diferent d’aquests dos que ara he esmentat. Flandes encara no s’ha independitzat de Bèlgica, l’estat artificial del qual forma part, i el flamenc ha de continuar lluitant per evitar que el francès s’imposi en els territoris d’on és llengua pròpia. Bèlgica és un estat que d’ençà de la seva creació l’any 1830 va maldar per imposar el francès a tot el seu territori. Només el sud de l’estat belga, la regió de Valònia, és de llengua francesa. Durant dècades, el francès va anar-se escampant per Bèlgica més enllà dels territoris que el tenen com a llengua pròpia, i va minoritzar el flamenc a la seva terra. El francès es va anar imposant sobretot a Brussel·les i a les viles del seu voltant, terres de llengua flamenca que, per la immigració de gent de Valònia i per la potència del francès com a única llengua oficial, han vist com la llengua pròpia ha estat arraconada. Molts parlants de flamenc de Brussel·les van canviar de llengua i es van francesitzar. Tanmateix, a partir de mitjans del segle XX, i amb el desenvolupament del nacionalisme flamenc, la llengua pròpia es va reviscolar, es va aturar el seu procés de minorització i es van establir unes clares fronteres lingüístiques entre els territoris francòfons i els neerlandòfons. Així, a la pràctica, en els territoris flamencs, llevat de Brussel·les i uns quants municipis al seu voltant, el flamenc ha esdevingut única llengua oficial, fet que ha contribuït a la seva normalització. 

La nostra nació encara no és independent, però si volem que la nostra llengua deixi de ser un idioma minoritzat en el seu territori mateix i si volem la seva total normalització, cal que els partits que es reclamen independentistes reivindiquin lúnica oficialitat de la llengua catalana a Catalunya. Tanmateix, cap dels tres partits catalans (suposadament) independentistes amb representació al Parlament reclamen aquesta reivindicació. 

 El Front Nacional de Catalunya, tal com indica el seu decàleg de prioritats que podeu consultar a la seva pàgina web, diu, parlant de la nostra llengua: 

 “Cal declarar la independència perquè el català sigui l’únic idioma oficial a Catalunya, així com crear les eines per fer-lo hegemònic. Igualment farem amb l’occità a la Vall d’Aran”. 

 Només el desacomplexament en la defensa del català servirà per salvar la nostra llengua de l’extinció i la farà la llengua hegemònica al nostre país, tal com ho havia estat fins fa unes dècades. El Front Nacional de Catalunya, a diferència dels partits processistes, diu ben alt i ben clar que el català ha de ser lúnica llengua oficial a Catalunya, una condició imprescindible, tal com hem vist en els exemples exposats anteriorment, per a aconseguir situar la nostra llengua en el lloc que li pertoca.