El català pot tornar a ser la llengua comuna de Catalunya

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El català és la llengua pròpia de Catalunya, però la llengua de relació habitual, la que es coneix més i la que es pressuposa que tothom ha de saber, és el castellà. Aquesta constatació objectiva ens mostra una Nació colonitzada políticament i culturalment.

La principal causa d’aquesta situació és la immigració massiva castellanoparlant (d’origen espanyol i llatinoamericà) dels últims 80 anys, que ha configurat un entorn d’interrelació amb un clar domini de la llengua castellana que ha provocat la bilingüització dels parlants autòctons i la consegüent substitució lingüística o abandonament del català en ser substituït pel castellà com a llengua de relació en les interaccions quotidianes. Amb només un 30 % de catalanoparlants habituals, els autòctons hem estat reduïts a minoria lingüística en un entorn fortament castellanitzat.

La pèrdua o progressiva residualització de la llengua pròpia del país és viscuda amb preocupació i angoixa pels catalans. Partits identitaris com el Front Nacional de Catalunya, grups d’experts com el Col·lectiu Koiné o organitzacions com Plataforma per la Llengua alerten que el català es troba en risc de desaparèixer.

Si la davallada de catalanoparlants continua sense que cap partit ni govern ni institució proposi fer-hi res, ni plantegi l’enorme repte de com incorporar a la llengua del País la població immigrada, tenim el futur assegurat. Com a molt seríem la “República” d’una nació inexistent.

En aquest article pretenem dibuixar un marc general de comprensió de la situació actual i, sobretot, posar en relleu que el català pot tornar a ser la llengua comuna dels catalans si es despleguen les accions necessàries per a la seva recuperació i implantació hegemònica.

No amaguem la llengua. El canvi és possible, urgent i necessari

Hem de ser-ne conscients: canviar al castellà és, literalment, deixar de fer servir la nostra llengua i, doncs, contribuir activament a fer avançar el procés de desaparició i substitució. 

Com volem que el català guanyi parlants si els mateixos catalanoparlants abandonen la llengua pròpia cada vegada que algú se’ls adreça en castellà i adopten la llengua imposada a punta de pistola? Resultat? Als carrers de les ciutats ja no se sent parlar en català.

El costum de “canviar al castellà” funciona com una norma socialment establerta, conseqüència de dècades de sotmetiment moral, que cal combatre a ultrança. En el fons es tracta d’un automatisme après i com a tal és senzill desprogramar-lo del nostre comportament social.

Hem d’entendre i interioritzar unes poques raons que ens ajudaran a fer el canvi:

1a) Tot són avantatges. Parlant sempre en català descobreixes que entén el català molta més gent de la que ens pensem, una gran majoria el sap parlar i una part significativa t’agraeixen que els el parlis. I un últim plaer secret: plantes cara a qui no li agrada. Què més vols?

2a) Ens convertim en actors del canvi. Contribuïm a promoure i estendre la nostra llengua. Cada renúncia nostra és un pas enrere col·lectiu.

3a) Ens apoderem. Ara som nosaltres qui marquem la pauta, qui determinem quina és la llengua dominant i preferent. Exercim efectivament la sobirania lingüística sense acotar el cap, en un acte d’autoafirmació individual i col·lectiva.

4a) Exposem a la llum del dia el conflicte. Posem en evidència al carrer, en grups de parlants, l’anomalia que representa que sigui el castellà i no el català la llengua imperant. Amb unes noves regles del joc qüestionem les regles imperants i evidenciem el conflicte. Condició sine qua non per superar-lo.

No cediu. El català només sobreviurà si l’emprem a diari i en tots els àmbits.

La transcendència de crear un entorn comunicatiu públic en català

Els empleats d’una empresa com la del supermercat Bonpreu no són pas militants de la llengua, simplement responen a unes directrius de l’empresa que els obliga a adreçar-se en català al client. Fàcil. Si tots els directius de comerços i empreses i institucions fessin el mateix, es parlaria català arreu. 

Bon Preu representa, encara, un exemple aïllat, però que perfectament podria ser generalitzat només que s’apliqués la legislació en matèria de drets lingüístics que estableix que els clients tenim dret a ser atesos en català.

És molt important la política lingüística dels comerços i donar directrius directes als empleats perquè parlin sempre en català. Funciona. Observeu determinats espais comercials on l’atenció al client i la retolació es fan en català i pareu l’orella quan hi entreu. Modificar l’entorn comunicatiu és possible.

És absolutament vital crear aquests hàbitats (llocs públics, supermercats, espais d’oci…) per poder-nos sentir fora de casa envoltats d’un ambient en català i guanyar en benestar, seguretat i confiança. Perquè no és precisament el catalanoparlant qui s’ha de sentir desubicat i estrany. Hi insistim: Només cal un mínim de compromís per part dels directius i de les institucions de poder.

És hora de canviar el xip

Algú em pot explicar què ha aportat a la societat catalana i a la seva cultura una persona arribada a Barcelona fa 52 anys, provinent de les espanyes, que mai no ha parlat català, ha votat PSOE quan no C’s, desconeix la història del nostre país i diu que “Catalunya és Espanya”? La seva coartada per no parlar el català és que tothom sempre se li ha adreçat en castellà, especialment els autòctons. Bé, doncs mal ens pesi, els catalans hem permès l’existència d’aquests “catalans” adreçant-nos-hi sempre en castellà i normalitzant el seu desarrelament.

Algú em pot explicar com pot ser que, després de 40 anys d’”autogovern” a Catalunya, el dia que la meva filla Georgina feia 10 anys rebés 22 missatges de veu de felicitació dels companys de classe al WhatsApp de sa mare i tots, tots, en castellà?

Definitivament, la vertadera immersió lingüística es produeix al nostre país en castellà. Els infants catalanoparlants són minoria a l’escola, fins al punt que són assimilats lingüísticament (castellanitzats) i parlen castellà entre ells. Això és un fet que hauria de tenir una resposta institucional. Silenci.

Un breu apunt autobiogràfic. Situem-nos a finals dels 70, escola de barri en castellà i espanyolista. La TV i l’oci era, com avui, 100 % en castellà. Els nens que parlàvem català a casa interaccionàvem entre nosaltres en català i consideràvem “xarnegos” els qui no el parlaven. Avui tots els infants de Barcelona juguen en castellà. Lassimilació lingüística de les noves generacions ha estat un èxit.

És hora de canviar el xip: La llengua de Catalunya és la catalana i és imperatiu que les institucions i la societat la defensin. Arribar a la conclusió que per alliberar-nos ens convé prescindir del castellà com a llengua de dominació política i cultural no hauria de ser tan difícil. Tot espai que no ocupi el català al seu territori serà ocupat pel castellà.

Una llengua només es recupera des de posicions de poder

  • Com a País, hem fallat estrepitosament entomant una immigració a la qual no hem exigit el mínim per viure i romandre al país. Aquesta hipotètica República que preconitza el processisme és, més que una promesa, una amenaça.

 

  • Quan els immigrants renuncien a aprendre el català podem dir que hem perdut una batalla; però quan són els mateixos catalans els qui abonem aquest fenomen i pretenem acollir els immigrants fent servir la llengua imposada i obligatòria, ja hem perdut la guerra.

 

  • Tots els estats defensen la seva identitat i la seva cultura. Què hi han fet els nostres polítics? Res.

 

  • Cal actuar a tots els fronts simultàniament. Els parlants, les institucions, l’ensenyament, els mitjans. A tota màquina i sense treva per a revertir l’estat actual de coses que ens portaria a l’extinció com a grup social.

 

  • Mentre no imposem la nostra llengua nacional com fan tots els estats del món, anirem perdent posicions. Hem d’expulsar Espanya de Catalunya i deixar de parlar el castellà per fer-lo naturalment prescindible.

 

El Front Nacional de Catalunya està disposat a fer-ho.

 

Salvi Pardàs i Sunyer

Filòleg i militant del FNC

Col·laboreu amb el FNC