La campanya de la fruita a Ponent. Atur estructural i altres consideracions.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Cada any, de cara a l’estiu, arriben, concretament al Segrià però també a les comarques del Baix Cinca, La Llitera, l’Urgell, gairebé a totes les comarques de Ponent, milers i milers dels coneguts com a “temporers”, immigrants econòmics estacionals que esperen de ser contractats per a collir les fruites fresques que es produeixen en aquestes contrades, que aniran destinades a les taules dels catalans o a l’exportació.

Fruita de qualitat amb poc reconeixement

La fruita de Ponent, i també la de les contrades gironines, gaudeix del prestigi de la qualitat que ofereix el terrer, i d’uns pagesos que han esmerçat els darrers trenta anys en la modernització dels mètodes de cultiu i en la producció integrada, prioritzant la qualitat i la sostenibilitat; un esforç que sovint no es veu acompanyat d’uns preus justos i d’un reconeixement de les externalitats positives que aporta pel que fa a la sobirania alimentària, a la salut pública o a una bona dieta. Un esforç mancat del corresponent reconeixement social.

Afluència massiva de temporers estrangers

Enguany es preveu, per segon any consecutiu de pandèmia i amb els riscos que l’efecte crida comporta, la mateixa afluència descontrolada de treballadors que els darrers anys. Es preveu que tornarem a veure les escenes de magribins i subsaharians malvivint, jaient, barallant-se als carrers i sense prendre cap mesura de distanciament; per això, les autoritats locals i els sindicats corren a demanar que tots siguin vaccinats immediatament.

Però el que pugui passar, resultat d’una inexplicable manca de previsió i de competència de la classe política al capdavant de les institucions del país, i més encara quan sabem que aquest desgavell humanitari serveix els interessos de Madrid, és responsabilitat del Govern de la Generalitat, que duu el nom de Govern de Catalunya, i dels partits que el conformen.

Negligència del Govern

Govern i partits no tan sols són del tot incapaços de fer front a desafiaments com el de la immigració massiva i descontrolada, sinó que, a més a més, quan perden tot el control de la situació (focus d’infeccions, confinaments municipals, tancament d’hostaleria), no dubten de culpabilitzar la ciutadania lleidatana o els pagesos en qüestió.

No és admissible que els dos principals focus d’infecció de SARS-CoV-2 (coronavirus) l’any passat fossin Guissona (La Segarra) i Binèfar (La Llitera, Franja de Ponent) on “casualment” hi ha les dues més grans indústries càrnies de Ponent, i on treballen milers d’operaris, la majoria estrangers, no sabem en quines condicions. El que sí que sabem és que ho fan en uns percentatges d’humitat que faciliten la formació de focus i noves variants de la pandèmia, tal com en van fer ressò els mitjans de comunicació locals amb la boca petita i els mitjans europeus gairebé posant el crit al cel.

Model industrial en conflicte amb el territori i amb la població

Col·lectivament, què ens aporta aquest model industrial massificat que dessagna el territori, contamina i deixa els purins, s’emporta el producte i s’aprofita de mà d’obra importada i salaris baixos que repercuteixen també a la baixa en els treballadors autòctons? A Ponent volem aquest model industrial més propi de la Xina o el sud d’Arizona?

La societat lleidatana i ponentina té l’oportunitat en exclusiva, per incompareixença de les administracions locals i ocupants, de fer un debat que primer ha de començar individualment: amb més de mig milió de desocupats només al Principat, esperant una oferta de feina (si estan inscrits al SOC, és perquè volen treballar, oi?), realment cal importar mà d’obra per a les feines del camp català?

Cal un debat per un model viable

És viable i sostenible subsidiar amb prestacions d’atur i altres ajudes directes centenars de milers de persones i alhora continuar important més i més mà d’obra i immigrants econòmics, ni que siguin estacionals? Estem en condicions de poder oferir ocupació digna i estable a tantes persones com han arribat en els darrers anys? I això sense oblidar les importants variables socials, culturals i demogràfiques que aquesta política erràtica duu associada…

És un debat, com deia, que hem de començar a fer individualment per a passar a fer-lo col·lectivament, amb els companys, entitats socials, sindicats, etc. Perquè la correcció política, la superioritat moral i el bonisme dels partits d’obediència retòricament catalana, i els mitjans públics o privats que aquests controlen via subvencions, no volen que el fem, perquè és un debat que amenaça el pensament únic i la doctrina ideològica dels partits, i el seu sistema establert que descansa sobre les espatlles d’agro-ramaders, la resta del sector primari català, autònoms i assalariats.

Per un model compromès amb el país

Fer aquest debat és introduir la visió i les necessitats de país en primer lloc. És dolent, això? Mentre no fem aquest debat i mentre no disposem d’un Estat Català independent, modern i homologable, i dels lideratges adients en aquest sentit complet de país i de l’interès nacional català, continuarem de ser vulnerables.

A Catalunya hi ha molta feina a fer i massa gent desenfeinada, i això no pot ser. No podem assumir més mà d’obra mentre tenim desenes de milers de catalans desocupats o que han d’emigrar per manca de perspectives.

Respecte a les prestacions de desocupació, altres ajudes específiques, els serveis socials i assistencials, el reciclatge i la formació professional, els catalans estem d’acord que tenen uns costos, i entenem que els impostos són per a això; però no volem mantenir dropos, que també n’hi ha, i massa. Això també passa perquè les administracions en mans de la partitocràcia progressista i clientelar a imatge i semblança de l’Espanya franquista ho permeten. No ho permetem més, nosaltres!

Un model responsable i just

Les feines del camp estan regides per un conveni salarial i un estatut del treballador, com qualsevol altre ram professional; així és com ha de ser. Mentre no trenquem les corretges de transmissió físiques i mentals que fan que les nostres viles i ciutats siguin punt de destinació de centenars de milers de persones a la cerca de millor vida mentre som incapaços d’oferir feina estable als mateixos catalans i una quantitat assumible de residents, amb aquests nivells desocupació estructural, els salaris no pujaran. Catalunya no és una gran ONG, assistencialment estem al límit i amb la caixa buida. Prou de jocs.

No s’hi val, a tractar de racista qui tan sols demana unes polítiques d’immigració basades en el seny, com les que fan Suïssa, Àustria o Dinamarca. L’assistencialisme va de la mà de les mateixes corretges de transmissió que fan que molt sovint els productors hagin de vendre la fruita per sota el preu de cost de producció. I així hem perdut més de la meitat de pagesos en menys de vint-i-cinc anys. Les mateixes corretges de transmissió que tenen Catalunya encadenada a una Espanya paràsita i violenta quan organitzem un referèndum.

El FNC aposta per Catalunya

El Front Nacional de Catalunya defensa un model cap a la plena ocupació, amb drets i deures, en el qual tota persona desocupada de llarga durada i en condicions físiques normals no hauria de rebutjar una oferta laboral pel simple fet de no ser la seua especialitat i continuar cobrant, així, unes prestacions que poden fer molt millor servei a qui realment les ha de menester i està desatès.

Rebutjar l’oportunitat d’aprendre una nova feina, d’anar a collir fruita, treballar en una granja, en la gestió forestal o restaurar patrimoni històric en estat de ruïna hauria de ser motiu de penalització a l’hora de percebre certs ajuts o la pensió de jubilació. Això no és Espanya!

El FNC incentivarà la contractació de catalans, en contraposició a la tendència generalitzada —en uns sectors més que en altres— de contractar mà d’obra estrangera, tendència creada per certs lobbies ideològics, mediàtics i corporatius. Sí, he dit estrangera, no es pot dir? No és pas dolent ser estranger.

Cal regular la immigració segons el mercat laboral

També posarem tots els mitjans al nostre abast per a evitar l’arribada descontrolada de persones sense sostre que no fugen de cap guerra, és a dir, que no son refugiades, però que algú ens envia sistemàticament per raons que no responen a una demanda, i posen en risc, sense voler-ho ells, la salut i la seguretat de les nostres famílies.

La desgràcia d’aquestes persones no és responsabilitat d’un poble ocupat i saquejat com el nostre, així que, un cop servides les primeres necessitats humanitàries en cas de calamitat, han de ser retornades al seu país en les millors condicions possibles. Sense ordre no hi ha llibertat (ni de mercat), sinó la llei del més fort, que en la nostra situació actual és la del colonitzador econòmic i cultural.

Els valors de l’esforç i la superació, de la solidaritat ben entesa i la feina ben feta, del deure col·lectiu i del respecte, i de la integració al país que han caracteritzat generacions de catalans, són els mateixos que inspiren el Front Nacional de Catalunya en l’assoliment de l’ideal de Llibertat i Unitat Nacional.

 

Àngel Font

Col·laboreu amb el FNC