CAL ENTERRAR ELS CADÀVERS DEL PASSAT

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Molts pensadors es demanen per què a hores d’ara una xifra gens menyspreable de votants de les classes dites populars han deixat de banda les formacions autoanomenades “d’esquerra”, un fet que teòricament i al primer cop d’ull no deixa de ser contradictori. Una contradicció, però, més aparent que real, si analitzem amb una mica de cura i detall les causes.  

Per exemple, molts dels polítics d’aquestes formacions tenen poc a veure amb les classes populars que tant diuen defensar, i solen provenen de diferents estrats més o menys burgesos que no han patit les precarietats i les mancances pròpies d’aquestes classes socials. Fins i tot, n’hi ha de motivats per causes psicològiques, com la rebel·lia contra tot el que representen els seus pares.  

Tot plegat fa que, per molt que vulguin, les seves coordenades mentals distin molt del que se suposa que representen, i si, a més, tenim en compte els efectes de l’edat, a mesura que transcorre el temps, no ens hauria de sorprendre que adoptin postures corporatives i paternalistes, en una nova versió de l’antic absolutisme il·lustrat. I això sense tenir en compte aquelles formacions que d’esquerranoses només en tenen el nom! Moltes fa molts anys que no ho són i viuen de rendes històriques… 

A més, hi hem d’afegir  els efectes de la globalització i del nou ordre mundial, que fan que, malgrat divergències formals cosmeticopolítiques, hi hagi en la pràctica un sol sistema socioeconòmic a nivell planetari. Un sistema que, certament, implica inseguretat laboral i econòmica per a molta gent, i una concentració de riquesa i poder en mans d’uns pocs, sense contrapesos eficaços per evitar-ho. 

Aquestes conseqüències s’han agreujat després de les darreres crisis i que han implicat un desmantellament progressiu de l’estat del benestar allà on s’havia aconseguit, i l’augment de la precarització, a nivell global, fomentada pels mateixos poders i empreses que no han dubtat a deslocalitzar mitjans de producció i a incentivar migracions i desarrelaments massius per obtenir un nou lumpen submís a fi de multiplicar els seus beneficis. 

Davant això, tenim una esquerra ineficaç  que actua com a vaselina del sistema, i merament cosmètica, que únicament es limita a posar la cirereta vermella damunt el pastís i que sovint s’imbrica amb els mateixos poders fàctics, fins al punt d’arribar a formar-ne part tot oblidant vells principis i criteris fundacionals. 

Per tant, amb aquest panorama, no és gens sorprenent que la vella classe treballadora autòctona cada cop confiï menys en aquesta suposada esquerra, giri els ulls cap a altres bandes, i sigui sovint pastura de demagogs populistes, al capdavall, però no tan allunyats de certs líders polítics d’adscripció formalment esquerrana. 

S’imposa, doncs, forçosament, una reflexió honesta, seriosa i no condicionada, a fi de poder analitzar desapassionadament l’actual situació sociopolítica, especialment pel que fa a Europa i a aquest racó de la Mediterrània. 

Cal assumir que la ciutadania, especialment les classes populars, es  troba sola, sense organitzacions que realment la defensin i la representin —de fet les que hi ha en l’actual ventall polític solament es representen corporativament a elles mateixes. 

Algunes organitzacions estan més que amortitzades i obsoletes i ja no tenen res a veure amb els seus principis fundacionals, i altres treballen en realitat  —malgrat encertar-ho en alguns punts— per a determinats interessos i personatges que no tenen cap escrúpol d’aprofitar-se de les contradiccions del Sistema i de les angoixes de la gent. 

Molt ens temem, però,  que mentre les actuals esquerres no canviïn ni mutin, continuarem presoners d’esquemes i dogmes del passat. Mentre no tinguin la voluntat d’afrontar la nova situació amb mesures que prescindeixin dels antics dogmes, no hi haurà res a fer i continuarem fent moviments erràtics i sense sentit, encapçalats per pseudodirigents populistes i desaprensius —tant se val sota quin paraigua ideològic ho facin— que únicament actuen en benefici propi i al servei d’un nou ordre, i poder, mundial concentrat en molt poques mans. 

Estem en una nova era, i molts conciutadans encara no se n’han assabentat i pensen amb esquemes del passat, sense adonar-se que ja no serveixen i que el futur és aquí. No s’havia vist mai tan clarament com ara la necessitat d’una renovació ideològica i organitzativa en l’àmbit polític, a fi d’enterrar un passat que s’està descomponent inexorablement davant els nostres ulls i que ens impedeix avançar. 

Joaquim Torrent

Col·laboreu amb el FNC