Autoritat vs. autoritarisme

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

D’un temps ençà hem observat com la convivència a casa nostra es va deteriorant. Tot i que, en part, és culpa de la crisi econòmica del 2010 més la derivada de la gestió de la pandèmia, també hi ha una clara crisi de valors i una desorientació ètica d’una part de la societat.

El valor més important que s’ha perdut és el de l’autoritat. El fals progressisme ha aconseguit, tot minant el concepte, que l’autoritat sigui confosa amb l’autoritarisme.

Potser cal recordar que el mot autoritat deriva del llatí auctor, que vol dir responsable. És a dir, parlem d’una persona que tindria una preeminència social, moral o política, perquè hauria demostrat abastament la seva vàlua en el seu camp i hom hauria comprovat la seva capacitat de respondre correctament en el seu àmbit, de garantir que una tasca es faci com cal o que sap complir un deure determinat.

L’exemple el podem trobar en un mestre d’escola, un policia o un treballador de la sanitat. Cal investir-lo d’una autoritat perquè és responsable dels seus actes i sap respondre correctament als seus deures.

Tanmateix, per omissió o per interès personal, una part dels polítics covards, parasitaris i mediocres que hem patit i encara patim, han usat —mentre la resta callaven— el bé públic en benefici propi i no s’han dedicat a afrontar aquesta manca d’autoritat amb la fermesa necessària. Han deixat de legislar com pertocaria i, quan alguna vegada ho han fet, ja sigui per incapacitat o per voluntat, han actuat amb autoritarisme i això ha deteriorat encara més la noció d’autoritat.

L’autoritarisme és clarament aquesta desviació moral de l’autoritat. “Independentment de les meves capacitats, se m’ha atorgat un poder pel qual no estic èticament preparat i en faig abús”: normalment aquest autoritarisme es dóna en persones que no tenen cap dels principis que abans hem explicat i que són necessaris per a exercir l’autoritat. Persones amb baixa estima però amb molta supèrbia, incapaces de conèixer les pròpies limitacions.

La manca d’autoritat afecta el sistema educatiu, en el qual els professors fan cada vegada més el rol de monitor de lleure, en lloc de ser els transmissors de les bases educatives, de cultura i de civisme. En no tenir cap mena d’autoritat enfront d’una part de l’alumnat que impunement els falta el respecte, es veuen impossibilitats per usar qualsevol mesura coercitiva, car els suposaria el risc de rebre una pluja de denúncies i querelles. Aquesta situació no tan sols perjudica els professors; perjudica, també, la resta d’alumnes —que són la majoria— i, el més important, perjudica tot l’ensenyament i, per tant, tota la societat.

Aquesta manca d’autoritat i la confusió conseqüent amb l’autoritarisme ha fet que fins i tot els pares d’aquests alumnes, en no refiar-se d’uns mestres incapaços i incapacitats per lleis excessivament proteccionistes, no han atorgat l’auctoritas correcte a l’ensenyant. Però allò que és més preocupant és que els mateixos pares han renunciat, en molts casos, a exercir l’autoritat per por d’un ambient social totalment amarat d’un fals progressisme que confon tenir l’infant atemorit o traumatitzat pels càstigs amb educar en un ordre cívic i de respecte envers el proïsme que tot infant hauria d’entendre.

Així mateix, la manca d’autoritat ha permès que el fals progressisme hagi inoculat un virus de menyspreu, fins i tot d’odi, cap als garants de la seguretat dins la societat, fet que ha provocat que els qui no volen acceptar les normes de convivència cada cop siguin més visibles i, a més a més, en alguns casos esdevinguin referents per a una part de la joventut.

Si bé és cert que dins la nostra policia hi ha elements minoritaris que no hi haurien d’haver entrat, que hi han ingressat sense vocació, amb actituds autoritàries i no d’autoritat, aquest fet també és responsabilitat dels polítics que, per manca d’interès real en la seguretat de la població (ells ja tenen la seva ben coberta), ho han permès.

La manca d’autoritat afecta més professions, però també l’àmbit personal. La falta d’una política seriosa de conciliació familiar pensada per a promoure la convivència a la llar, sumada a la falta d’autoritat instal·lada en la societat, fa que els progenitors hagin esdevingut uns mers gestors econòmics de la unitat familiar, perquè han deixat d’exercir com a pares amb una clara autoritat (que no autoritarisme) per sobre dels seus fills.

El que caldria que veiessin els polítics actuals és que una societat on l’escola no funciona, la família no exerceix com a tal i els agents públics no poden actuar amb tranquil·litat i confiança, també té conseqüències polítiques, perquè aquest caos és aprofitat per nous personatges que aprofiten el fet d’estar a les institucions per intentar de destruir el país o bé les seves normes.

La conseqüència, però, no és tan sols política sinó també social, i aquesta és la que més em preocupa. La gent que vol viure cívicament i amb respecte es veu abocada a organitzar-se per tal de protegir els seus drets més bàsics, com ha passat ja (i cada cop més sovint) en diferents zones de tot el país on la manca d’autoritat (en escoles, via pública, comerç, etc.) provoca conflictes socials que crèiem superats.

Encara som a temps de canviar aquesta situació. Però cal que la majoria cívica, formada i que accepta i respecta les regles del joc faci un pas endavant, com ja ha fet en altres temes, i que renovi els instruments disponibles per tal d’exercir aquesta autoritat, tot posant al capdavant de la societat persones que tinguin clar que l’exercici de l’autoritat és una cessió que se’ls fa a canvi del benestar, i en cap cas pot ser usada com a element repressiu i autoritari. Només així tornarem a una societat on els valors siguin respectats i la convivència millori.

 

Jordi Casacuberta

Secretari General del FNC

 

Col·laboreu amb el FNC