Arenys de Munt, on es va encendre la flama

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Fa 11 anys jo vivia a Vic i, en general, estava força desconnectada del moviment independentista. No és que hagués deixat de creure en la independència com a objectiu, però sí que era quelcom que, en aquell moment de la meva vida, ni era la meva prioritat ni la meva principal il·lusió. Feia només uns mesos que havia hagut de posposar el meu casament, el meu pare havia mort a principis d’aquell mateix any, cosa que m’havia generat una terrible tristesa, i no estava per aventures independentistes incertes.

I, tanmateix, quan es va començar a escampar la notícia que a Arenys de Munt, un petit municipi de la costa catalana, s’hi faria una consulta popular sobre la independència, alguna cosa se’m va remoure a dins. Una mena d’emoció llargament reprimida que va sortir de sobte i em va fer dir, en veu alta, “hi hem de ser”.

“Hi hem d’anar”, vaig pensar, no perquè fos res important a nivell polític, sinó perquè tenia quelcom d’heroic. I quan, durant els dies següents, es va començar a parlar d’una prohibició per part del Regne d’Espanya i d’una crida de la Falange i altres organitzacions d’extrema dreta per a rebentar la consulta, ho vaig veure clar. Si venien, ens hi trobarien.

El 13S de 2009, doncs, érem a Arenys, un poble que bullia d’emoció mentre els que posteriorment s’erigirien en líders independentistes li treien importància. El mateix president Artur Mas havia declarat, el dia 8, que Espanya no s’enfonsaria per una consulta a Arenys de Munt, i la portaveu d’ERC, Anna Simó, afirmava que la consulta tan sols era això, una consulta, un exercici de llibertat d’expressió que no podia ser considerat il·legal. I, tanmateix, centenars de catalans, potser milers, aliens al menysteniment dels alts càrrecs, érem allà.

El dia va transcórrer amb normalitat. L’anunciada arribada dels espanyolistes radicals va resultar poc més que l’esperpèntica arribada de dos autobusos dels quals van baixar una seixantena de persones per realitzar un acte ridícul i caspós –himnes nostàlgics, camises blaves i braços alçats inclosos– davant la mirada d’una multitud disposada a fer-los fora si era necessari, com ho va testimoniar una pedra que va impactar en una de les finestretes. Però, en general, la jornada va ser agradable i festiva.

Al vespre es van anunciar els resultats. Havia votat el 40,99 % del cens –ampliat per a l’ocasió per incloure els menors a partir de 16 anys i els immigrants empadronats– i el 96,2 % dels vots van ser pel sí. En xifres absolutes, això significava que 2.569 persones acabaven de donar el seu vot per la independència de la nostra Nació.

Potser per aquestes xifres tan reduïdes, o potser perquè tots els partits s’havien centrat a treure-li pes, les setmanes següents a la consulta molts no van ser conscients de la importància històrica que tindria, ni del que despertaria en els mesos següents. Recordo fins i tot que l’ABC (l’ABC!) va publicar uns dies després dels fets una opinió de Josep Maria Pelegrí, llavors Secretari General d’Unió Democràtica de Catalunya, on explicava que aquella consulta era tan sols simbòlica i on elogiava al poble d’Arenys de Munt pel seu civisme.

Tanmateix, a Arenys de Munt s’havia posat en marxa una roda que ja no deixaria de girar: el moviment que s’havia iniciat en aquella petita vila el setembre de 2009 es va anar estenent arreu del territori com una taca d’oli, vila a vila. Van aparèixer nous partits, amb noves cares –sempre recordaré les conferències de Carretero quan presentava Reagrupament arreu del país– i els polítics de carrera es van veure obligats a reinventar-se. En només uns anys, veuríem coses increïbles, com el gir aparentment independentista d’Artur Mas, les protestes multitudinàries de l’ANC o el referèndum de l’1O. Coses que abans d’Arenys no ens hauríem pogut imaginar. Arenys ens va portar el Procés, amb les seves llums i les seves ombres.

I ara? Doncs bé, ara, malgrat que alguns no en siguin encara conscients, estem començant un nou cicle. Un cicle post-Procés. I en aquest nou cicle, cal apartar aquells que es van afegir a l’anterior onada amb l’únic i vergonyós objectiu que no els arrossegués.

No és hora de reprendre els lideratges antics, com pensen alguns que anuncien el retorn de Mas, ni de sostenir al poder aquells que ja han demostrat no estar disposats ni preparats, ni tan sols, potser, tenir la disposició necessària per a assolir la independència.

No. És hora de recuperar la memòria d’Arenys. Perquè Arenys va ser del poble de Catalunya. A Arenys no hi van tenir lloc obscurs intercanvis de cartes entre partits, ni s’hi va tenir en compte Espanya per a res, ni els responsables es van retirar, intimidats per la pressió exterior i la tensió del moment. A Arenys només hi havia ciutadans davant d’una urna, l’essència de la democràcia i de la llibertat. Hem de recuperar la memòria d’Arenys i la de les consultes per la independència dels mesos següents, perquè aquells van ser els moments en què el poble de Catalunya va ser conscient, com deia Vicent Andrés Estellés, de no ser res si no s’és poble.

Durant els mesos següents vam assistir a una mobilització de la societat civil com feia molt temps que no es veia, fins al punt que als que maneguen el país els calgué crear una organització específica i transversal, l’Assemblea Nacional Catalana, per controlar-la i dirigir-la. I gairebé se’n van sortir: les macrocelebracions de la Diada i milers de petits actes arreu del territori van anar diluint aquella força inicial, però si la recuperem, ho podrem tot.

Al FNC considerem que la independència de Catalunya no s’ha de votar, perquè la dependència no es va votar, es va imposar. No creiem en votacions basades en el criteri de cens espanyol. Malgrat aquesta profunda discrepància, onze anys després d’aquell dia, vull reivindicar la consulta popular d’Arenys de Munt, no com a part del Procés, sinó com a inspiració, com a petita guspira que, si la sabem reprendre i estendre, ens pot dur fins a la independència.

Eva Pesquera Solé
Coordinadora de participació del FNC