ÀNGEL GUIMERÀ. ARTÍFEX DEL PATRIOTISME MODERN

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Que Àngel Guimerà fou un patriota i nacionalista català comparable a un independentista formal de l’actualitat és quelcom innegable que convé fer palès més sovint del que alguns historiadors o personatges inflats de vent de la nostra cultura ens volen fer creure.  

En un altre article d’aquest lloc web ja expliquem abastament tot el pensament polític de Guimerà. Avui, ens centrarem en el llenguatge que fa servir un dels poetes i dramaturgs més rellevants de la nostra història literària per a mostrar un missatge polític que incomoda tant l’espanyolisme més colonialista que ens toca patir, com el pseudoindependentisme que viu de la menjadora social a la qual ha pogut accedir amb més o menys traça.  

Per a posar en context el lector pacient amb ganes d’aprendre i no de consumir inputs fàcils del Twitter, cal que ens traslladem primer al mes de març del 1892.  

Les Bases de Manresa  

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, més conegudes com les “Bases de Manresa”, són una de les fites històriques més importants del catalanisme i el nacionalisme polític del nostre país.  

Tot i la insistència, massa sovint sospitosa, de gran part de l’historicisme modern català assegurant que aquesta fita en cap cas no va ser un projecte independentista sinó quelcom simplement autonomista, cal entendre diversos conceptes, el primer del qual es bàsic: l’autonomia de la qual es parlava a finals del segle XIX no té res a veure amb l’escarransida comunitat autònoma que ens toca patir a finals del XX i inicis del XXI.  

Quan els nostres avantpassats parlaven d’una autonomia, feien referència a una de les accepcions clàssiques que arreu del món entenen: la facultat de governar-se, un territori o nació, per les seves lleis pròpies, encara que romangui unit a un ens del qual forma part.  

Tot partint de la influència d’un tradicionalisme que podríem anomenar foral, l’autonomia que es vol construir és un retorn, tal com diu el discurs d’Àngel Guimerà que tot seguit comentarem, a la Catalunya dels temps del rei Ferran el Catòlic, la qual cosa ens acosta més a la independència que no pas a aquesta patètica situació territorial que patim actualment.  

La causa que una bona part dels historiadors nostrats obviïn segons quines paraules i tergiversin el sentit polític del que es deia en el passat, és quelcom que algun dia hauran d’explicar  

Però, abans de continuar, cal tenir present que una fita d’aquestes característiques no neix pas per generació espontània. El moviment de recuperació nacional apareix molt tímidament abans del segle XIX (amb testimonis escrits escadussers), i durant la primera part d’aquest segle es va posant la llavor del que serà, no sols la Renaixença, sinó tot allò que se’n derivarà a continuació.  

Antecedents  

Per resumir la qüestió, cal dir que ja veníem del Congrés Catalanista (posteriorment dit “Primer” a causa dels següents que es van fer, però que ja tenien poc a veure amb aquest) presidit per Valentí Almirall el 1880, i en el qual ja es va reivindicar una escola catalana i en català (i malgrat el pas dels anys, encara som aquí, per molt que els optimistes “lliristes” de torn diguin que s’ha avançat molt positivament en aquest sentit); de la fundació del Centre Català, dos anys després, i de la presentació del Memorial de Greuges al Rei Alfons XII, el 1885, que reivindicava la història i els valors i posicionaments morals i materials de Catalunya que calia que fossin reconeguts i restituïts.  

De tots aquests moviments neix, l’any 1887, la Lliga de Catalunya, on ja era present Guimerà. Aquesta fou la primera organització política clarament nacionalista, tot i que no podem parlar encara de partit com a tal.  

Parlem d’una formació clarament conservadora des de molts vessants, fins al punt que algunes persones que hi eren al bell començament, com el mateix Valentí Almirall, amb tendències polítiques republicanes i d’esquerres, se’n varen separar.  

La Lliga de Catalunya (no la confongueu amb el partit d’en Cambó) va aconseguir un triomf polític rellevant —gràcies als esforços i la tenacitat, sobretot, d’un dels seus membres destacats, Narcís Verdaguer i Callís—, com ara la retirada de l’intent de reforma del codi civil espanyol, que pretenia destruir el dret civil i penal català, una de les poques institucions que es van salvar de l’ensulsiada del Decret de Nova Planta del 1716.  

El 1891, amb motiu de la campanya per la defensa del dret català es va crear la Unió Catalanista: una adhesió de la Lliga de Catalunya amb diverses entitats catalanistes que acabaria esdevenint partit el 1901, amb les habituals escissions, baralles i desunions pròpies del nostre moviment nacional (com passava també arreu d’Europa).  

Aquesta primera Unió Catalanista fou l’entitat que va convocar l’Assemblea de Manresa que redactaria les famoses Bases, les quals, en forma de Constitució, havien estat escrites, en part, pel mateix Guimerà, en una redacció provisional.  

Això ens demostra un home fortament implicat en la política del país, encara que, d’entrada, no formés part de cap partit. És a dir, és la demostració clara que ésser poeta i dramaturg no representa cap contradicció amb tenir una forta activitat política, en el més pur estil britànic.  

L’Assemblea es va fer, doncs, a Manresa, al Saló del Consistori de la Ciutat, del 25 al 27 de març del 1892. No se sap ben bé per què es va triar aquesta ciutat, però hom pensa que fou per la gran quantitat d’entitats i publicacions diverses de caire patriòtic que havien sortit a la capital del Bages.  

En la segona sessió del dissabte dia 26, a Guimerà li va tocar defensar la tercera base i el contingut doctrinal del que seria una futura Constitució Catalana per a una autonomia realment autònoma.  

Recordatori de les Bases  

Només a tall de recordatori, us transcrivim dues de les bases que van ser aprovades per la majoria absoluta dels assistents, i en les quals es pot observar com som ara de lluny d’aquelles idees polítiques en comparació amb els estatuts de pa sucat amb oli que tenim.  

Per exemple, la Base tercera diu: “La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter oficial, podrà fer-se servir a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió (SIC) amb el poder central”. Tot i fer servir el nom “regió”, que per a un independentista actual és del tot inacceptable, allò que s’hi diu és ni més ni menys el que proposa tot independentista honest avui dia, i el que proposa el FNC, especialment.  

O un altre exemple: la Base quarta: “Sols els catalans, ja ho siguin de naixement, ja per virtuts de naturalització, podran ocupar càrrecs públics, fins i tot tractant-se dels governatius i els administratius que depenguin del poder central. També hauran de ser exercits per catalans els càrrecs militars que comportin jurisdicció.” Aquí hi ha molt a dir, però només en començar ja exposa que per ser català hi ha dos fets fonamentals, per dret de naixement o per naturalització, també allò que s’esdevé en qualsevol país del món mínimament seriós. I, en definitiva, com passa arreu, hi ha algú que veritablement, i com ha de ser, “reparteix carnets de català”, com hi ha algú que reparteix carnets d’identitat espanyola o, als EUA, on algú et dóna la Green Card per a ser un ciutadà del país després d’haver fet un examen com cal.  

El discurs de Guimerà  

Aquest famós discurs altament patriòtic, que enerva molts historiadors, sovint és tractat amb condescendència: en diuen “englantina en prosa”, per mirar d’explicar les dèries d’aquell bon home, que sabia fer bon teatre, però que potser només era un idealista il·luminat; o bé, els historiadors més molestos pel patriotisme que destil·la, l’han definit com un batibull de tòpics sentimentals i romàntics. És curiós que, quan comenten discursos semblants de personatges que enalteixen la “nación española”, no fan servir aquests arguments.  

Si bé és cert que Guimerà recorre al gloriós passat històric del país i a la força, al tarannà i a la voluntat de la seva gent, cosa que fa reiteradament -com, d’altra banda, fan tots els grans homes en els seus discursos a les seves respectives nacions- no deixa cap marge per a algú que dubti sobre una forma de pensar que avui mateix definiria tot independentista (evidentment, no processista).   

Patriotisme Nacional Català sense vergonyes inútils  

No transcriurem tot el discurs, ja que és fàcil de trobar per internet i el context s’entén per ell mateix. Però hem volgut fer un petit extracte a tall d’aforismes que resumeixen al cent per cent aquest pensament de “la meva ànima, cada dia més catalanista”, com ell mateix exposa, i que, malgrat els termes “autonomia” i “regió”, semblen parlar més d’una independència que no de cap altra cosa, i si no la demanaven obertament aquells catalanistes (tot i que a Espanya ja feia anys que els tractaven de separatistes), en realitat era el que de debò reclamaven.   

Heus aquí alguns exemples, amb la finalitat que fins i tot els més crítics s’adonin que no és pas una obsessió de l’autor o del partit al qual sóc inscrit, sinó un grapat de paraules que per elles mateixes diuen les veritats que fan de mal sentir a Espanya i, fins i tot, a Catalunya:  

“Siguin de flors o de ferro les cadenes que lliguin estretament la nacionalitat catalana a les altres nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes. Si són de flors, embruteixen i efeminen; si són de ferro, seguen els braços per al treball, envileixen i, a la fi, acaben la vida.”  

“Fora, doncs, d’aquest poble, els lligams enervadors! (…) Fora aquests jous i entrebancs de males arts, que no els hi posaren mai sos antics senyors, molt més pràctics que no pas els senyors d’ara!”  

“Catalunya ha respirat i ha glatit tot temps per aquesta autonomia (…) tampoc no ha volgut admetre com a naturals la llei d’altres Estats quan era la força qui volia imposar-les. Per això ha llençat sempre, tan lluny com li han permès les energies, tota imposició forastera.”  

“I quan no ha pogut, (…) amb el despòtic centralisme, fa el que fa el mar amb els cadàvers: que els aguanta fins que un dia els escup a la sorra. Cada generació de catalans és una onada sobre la mar de la vida. Tant de bo sia la nostra l’onada poderosa que llenci a la platja el cadàver corromput i repugnant del centralisme!”  

Clarament apareix la paraula maleïda a mig discurs:  

“Que Catalunya tot ho va fer per a conservar la seva independència.”  

I tot fent un repàs històric rebla el clau tot explicant d’on vénen exactament tots els nostres mals:  

“…on es consumà el més afrontós dels atemptats, per mans venudes als castellans, es posà a Casp, la nostra independència.”  

“Com és que no pot reclamar, i més que reclamar, exigir en el temps que calgui que se li torni a la nació catalana tot allò que se li anà arrabassant, començant el lladronici després de la mort de Ferran el Catòlic?”  

I fetes aquestes consideracions històriques, diu les veritats de l’independentisme actual en ple segle XIX, tot titllant d’“embrutidor unitarisme” l’Espanya que tant enamora quatre pelacanyes:  

“…la nació espanyola, quin lloc més vergonyós no ocupa dintre la civilitzada Europa! Quin lloc més pobre i vergonyós la pàtria de Carles V. Aquella de la fanfarronada que el sol no se li ponia (…) la nació espanyola que al llarg dels segles, no ha donat pas grandeses, sinó desgavells i misèries.”  

I fa una analogia que, curiosament s’ha fet darrerament, sobretot pel que fa l’estat de la jurisprudència d’ambdós països:  

“Espanya, col·locada a un extrem d’Europa, com està col·locada a l’altre extrem Turquia. S’assemblen molt al present la pàtria de la Porta Sublim a la pàtria de la Porta del Sol. Portes les dues que s’obren cap a l’Àfrica.”  

I ja aleshores fa una anàlisi de la situació catalana, amb la qual ens adonem que la cosa no ha millorat pas gaire:  

“El vigor, l’enteresa del caràcter d’aquest poble (català) està adormit. El cor escassament glateix per la pàtria; el negoci de cadascú és el que mou el conjunt de la raça. No es coneix el passat de la nostra terra. La corrupció puja a les muntanyes.”  

“Tot cau, tot s’enfonsa, tot s’esmicola dintre de Catalunya.”  

Doncs, si Guimerà ens veiés ara… I encara afirmava com s’actuava, en els temps gloriosos, amb la persona que tenia un càrrec polític i no obrava honestament:  

“…el diputat o conseller que faltava als deures de son càrrec, se’l desposseïa de l’honrosa vestidura i se’l castigava.”  

I sense embuts, Guimerà acaba dient:  

“Cal, senyors, que netegem el cel de Catalunya de la negra nuvolada que l’embruta.”  

“Tornem a aquella edat en què tot era català a casa nostra, des del bressol a la sepultura. (…) Treballem abans que arribi l’instant. (…) Glòria a un demà –tant de bo fos avui!– en què vegem lliure i dignificada altre cop nostra mare, la idolatrada Catalunya!”  

No cal ni dir, com llegim a les cròniques d’aquell dia, que tot el públic va esclatar en una gran ovació. Aplaudiments i exclamacions, foren les paraules que es van escriure.  

Encara n’hi ha que pensaran que Guimerà fou un sentimental. Un patriota ple de bona fe, però allunyat de la realitat. Tanmateix, si hom ho vol llegir bé, el seu viatge al passat, només el fa per demostrar als catalans del seu temps, i encara als d’avui dia, que podem retornar sense manies a la Catalunya que existia lliure, independent, amb la seves lleis, amb la seva única parla.  

Actualment, algunes paraules semblants a les que va dir Guimerà en aquest discurs les podem llegir al Twitter. L’autor, de seguida, serà tractat d’hiperventilat o de persona perillosament obsessiva amb Catalunya. Tanmateix, el nostre protagonista, i molts altres com ell, a l’època, no tenien tantes manies.  

Àngel Guimerà fou, sens dubte un dels artífexs del patriotisme modern. Ell, que va patir a les seves velleses el greuge de no poder veure estrenat a Barcelona (per ser massa catalanista) un dels seus darrers drames, Joan Dalla —l’obra que parla obertament del setge del 1714, amb Rafel Casanova com un dels protagonistes (tal com fan els nord-americans amb els seus herois a les seves pel·lícules)—, ens ha deixat un llegat que no podem oblidar, en les seves grans obres teatrals, els seus poemes immortals i, allò que més ha estat amagat: el seu pensament nacionalista, catalanista. Cal recordar sempre la figura d’un gran home que, com pocs n’hi ha hagut, ha sabut trobar i fer-nos veure l’ànima d’aquest país. 

 

Jaume Nolla 

 

NOTA: les transcripcions del discurs han estat traslladades al català modern, obviant l’escriptura prefabriana.

Col·laboreu amb el FNC