L’Alguer, extrem oriental de la Catalunya Gran

Alguer
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

És inevitable que algú que s’estimi la llengua i la història catalanes i que no hagi estat mai a l’Alguer caigui en la temptació de mitificar aquesta ciutat i tot el llegat cultural que l’envolta. L’afany per conèixer l’extrem més oriental de la catalanitat, aquest exòtic reducte de la nostra llengua a l’illa de Sardenya, com a tants altres catalans, m’hi va portar.

És cert que aquest exotisme cultural és una bona raó per visitar l’Alguer, però hi ha molts altres motius que converteixen la Barceloneta de Sardenya (aquest és l’altre nom amb què és coneguda la ciutat) en una bona destinació per passar les vacances o, si més no, uns dies.

Hi podem anar amb la companyia aèria de baix cost Ryanair des de Girona. Els preus del bitllet són a l’abast de qualsevol butxaca i el vol se’t fa molt curt. En menys d’una hora, l’avió ja és a l’aeroport de l’Alguer-Fertilia. D’allí estant, pots anar a la ciutat amb autobús o bé amb cotxe de lloguer o taxi.

El trajecte amb autobús passa per Fertilia (una ciutat artificial de nova planta creada en època de Mussolini per portar a l’Alguer colons agraris italians), pel costat de l’estany de Càlic, i per bona part del passeig marítim i les platges més properes a la ciutat. La parada del centre de la ciutat es troba al costat de la torre del Portal, un dels bastions més importants de la muralla, i et deixa ben a prop de tot arreu.

Per menjar podeu anar a qualsevol dels restaurants del centre de l’Alguer amb tota confiança. La qualitat dels plats és molt bona arreu, tant si voleu menjar pizza, pasta o peix (fresc del dia pescat al port mateix de l’Alguer).

D’altra banda, arreu es respira un gens dissimulat, ans al contrari, orgull per la cuina de la terra. Allí els restaurants no tenen cap mania d’anunciar que fan “cuina algueresa” o “cuina sarda”, i a les seves cartes sols s’hi poden trobar vins sards, de qualitat excel·lent, sens dubte. (A propòsit, sobretot no us perdeu els vins del celler alguerès Sella & Mosca). Quina diferència amb Catalunya, on un cert autoodi fa que ens hàgim inventat una estranya etiqueta, la de la “cuina mediterrània”, per no haver de parlar de “cuina catalana”.

Però l’Alguer no us captivarà solament per la seva excel·lent gastronomia, hereva de la tradició catalana, sobretot pescadora i marinera, que hi varen portar els primers colons catalans que hi varen arribar en temps del rei Pere el Cerimoniós el 1354, i de la procedent del rerepaís sard. Els encants naturals de l’Alguer i el seu extensíssim terme municipal (224 km2) són molt nombrosos. L’estany de Càlic, les platges de les Bombardes (topònim traduït a l’italià com a Bombarde) o la del Llatzeret (Lazzaretto), el Port del Comte (la badia de les Nimfes, que deien els romans), l’imponent cap de Caça, majestuós sentinella de la costa nord algueresa, sota del qual hi ha les grutes de Neptú, que varen ser descobertes a principis del segle XV pels intrèpids corallers i pescadors catalans de la Barceloneta sarda, el nurag de la Palmavera (restes arqueològiques de més de 3.000 anys d’antiguitat).

Recomano recórrer tota aquesta costa amb unes bicicletes elèctriques que lloguen al port i que permeten arribar arreu, per un preu de 12 euros al dia, i amb bona part del trajecte en carril bici. Per arribar a les espectaculars grutes de Neptú cal pujar en algun dels vaixells turístics que surten del port i que t’hi porten en una mitja horeta de viatge plaent que et permet admirar les costes bellíssimes i pràcticament verges del terme de l’Alguer.

D’altra banda, si us interessen la història i l’arquitectura ciutadanes, també anireu ben servits. L’Alguer té un aire de ciutat costanera catalana que no us passarà gens desapercebut. Les casetes blanques, els carrerons estrets amb les façanes dels habitatges una mica desmanegades, la roba estesa a les finestres, el campanar de la catedral de Santa Maria, un edifici del gòtic religiós català a l’interior del qual hi ha senyals de catalanitat com la capelleta dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i l’escut de les quatre barres en una altra de les seves capelletes…

La ciutat antiga és envoltada per una muralla que fou reforçada el segle XVI amb tota una colla de bastions defensius, com la destacable Torre de l’Esperó Reial o la Torre del Portal. De la resta d’esglésies, la de Sant Francesc, amb el seu claustre gòtic i la seva làpida d’un cavaller de la “magnífica nació catalana” i les quatre barres gravades en relleu a la pedra, és segurament la més destacable. La de la Mare de Déu del Carme i la de Sant Miquel també són de visita obligada, així com el Palau de Ferrera, exemple de gòtic civil català del segle XVI, que havia estat propietat dels de Ferrera, una família de mercaders catalans del segle XV.

La nostra llengua és encara ben present a l’Alguer. Si bé és força difícil de sentir-la pel carrer, si ens adrecem en català a cambrers, dependents de botigues i, en general, als ciutadans algueresos, una molt bona part d’ells ens respondran en català. El català en la seva variant algueresa és parlat per una part important de la població de la ciutat i és entès per una altra fracció de la població que, tanmateix, no el sap parlar. Podem trobar també la nostra llengua a les cartes de molts restaurants i en els rètols de molts carrers, sobretot a l’Alguer antic, on observem un cas tristament curiós: els noms tradicionals dels carrers no és que s’hagin italianitzat, és que directament se n’han canviat els noms catalans de tota la vida per uns altres d’italians (per exemple, el carrer del Bisbe, oficialment es diu Via Principe Umberto).

Com ja hem dit, la llengua catalana fou portada a l’Alguer pels colons catalans que hi van començar a arribar des de la conquesta, el 1354. No oblidem que el català fou parlat fins els segles XVIII i XIX a Càller, la capital de Sardenya que havia estat repoblada també per catalans en època medieval, i que la nostra llengua fou la llengua de prestigi a tota l’illa entre els segles XIV i XVI.

Cristòfor Despuig, en els “Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, l’any 1557 deia: “En Sardenya tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana”.

El català, doncs, s’ha mantingut a l’Alguer gràcies a la fidelitat dels seus parlants, tant els d’origen com els d’adopció i els seus descendents. D’ençà del segle XVI, moltes famílies sardes d’altres zones de l’illa s’han instal·lat a l’Alguer i s’han integrat lingüísticament i cultural a la catalanitat algueresa. També les famílies immigrades de comerciants, corallers i pescadors lígurs i napolitans arribades de finals del segle XVIII fins a principis del segle XX es van catalanitzar ràpidament. Avui la gent d’Òmnium Cultural de l’Alguer i de l’Obra Cultural de l’Alguer segueixen treballant per mantenir la llengua catalana i avançar, ni que sigui a poc a poc, en la seva normalització en un context cultural i sobretot mediàtic en què la llengua italiana domina tots els àmbits d’ús lingüístics, i d’una forma abassegadora, a més.

I tornant a l’ús social del català, em referiré a una anècdota curiosa. Un taxista alguerès amb el qual vam parlar ens va dir que a nosaltres, els gironins, se’ns entén molt més bé que als barcelonins, que parlen un català molt més castellanitzat. Ens va dir que l’alguerès no és altra cosa que un català antic. I no li faltava raó al senyor taxista, perquè l’isolament lingüístic dels catalans de l’Alguer ha permès de conservar arcaismes com “emprar”, per exemple, que aquí fa temps que s’han perdut en el seu ús col·loquial, i que allí a l’Alguer es fan servir habitualment.

I si us sobra temps encara podeu anar cap a la costa nord de Sardenya a visitar Castelsardo, un castell i un poble que, com un niu d’àligues, s’alcen dalt d’una muntanya sobre la mar blava. Un poblet medieval costaner de carrers estrets i amb molt pendent que conserva un remarcable tipisme: moltes dones elaboren cistells de forma artesanal a la porta de casa, on els exposen per a possibles venedors. Una curiositat: en època catalana (segle XV) el seu nom era Castell d’Empúries (posteriorment Castellaragonès) i avui encara conserva les quatre barres catalanes al seu escut.

L’Alguer és, segurament, la part de la Catalunya Gran més oblidada pels mateixos catalans de la resta dels territoris que la componen. Un record ben viu de l’expansió medieval catalana per la Mediterrània. Un trosset de l’Empordà trasplantat a l’illa de Sardenya. Una “Barceloneta” a la perifèria més perifèrica de l’Estat Italià. Un fragment del Camp de Tarragona al bell mig de la Mediterrània.

Per a nosaltres, els catalans de la resta de la Nació, si som del tot conscients de la nostra catalanitat, viatjar a l’Alguer és com trobar-nos amb nosaltres mateixos lluny de casa i una forma d’enfortir els lligams lingüístics i nacionals que ens uneixen amb aquesta ciutat, el País Català de Sardenya, que ells mateixos en diuen.

Com dirien els algueresos, “a mos veure”, l’Alguer; a reveure, l’Alguer.

#FesFront per l’#EstatCatalà

Fèlix Rabassa
Historiador