1984. Sobre la deriva autoritària de l’Estat espanyol i la Generalitat.

Deriva autoritària
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Fa quasi vuit mesos que els ciutadans d’arreu del món patim una crisi global que ha canviat les nostres vides com mai abans en aquest segle. Es tracta d’un problema greu que ha afectat de manera directa moltes famílies i indirectament el 99 % de la població, i que ha accentuat la deriva autoritària de l’Estat espanyol.

Pandèmia i Nova Normalitat

L’arribada de la pandèmia a casa nostra el passat març requeria respostes ràpides, però tot es va limitar un sistema de contenció de caràcter medieval (que no discriminava per sexe, raça, religió o estat de salut per allò de ser el Gobierno més progressista de la història): el confinament total durant més de tres mesos, amb el beneplàcit i l’obediència acrítica dels gestors de Catalunya al Parlament.
A partir d’aquell moment, les condicions de tornada a la vida en societat passaven necessàriament per acceptar la “nova normalitat”.
Aquest terme, que delectaria el mateix George Orwell, engloba una sèrie de mesures que abasten tots i cadascun dels aspectes que regeixen el nostre dia a dia: l’Estat ens dicta com ens hem de relacionar, amb quanta gent podem reunir-nos, decideix si tenim dret a treballar o si hem d’abaixar la persiana (sense deixar de pagar impostos) i, de vegades, decideix quan podem sortir de casa i a quina hora hem de “fitxar” de tornada.

I les mesures sanitàries?

Tot plegat es tracta de mesures polítiques de control social excusades sota un pretext “sanitari”. Es fa inevitable, doncs, demanar-se quines mesures veritablement sanitàries s’han pres per fer front a la pandèmia.

Senyors del Govern, els catalans ens fem les preguntes següents:

S’han ampliat llits a les UCI dels hospitals d’arreu del país?

S’han construït els nous cinc hospitals que es van prometre per fer front a la COVID-19?

S’han regularitzat els contractes precaris i temporals de gran part del col·lectiu de metges i infermeres?

Qui són els experts que assessoren el Govern en la seva presa de decisions?

Quines mesures s’han establert a les residències geriàtriques per evitar que es produeixi una nova matança com la que va acabar amb la vida de més de 4.200 avis, el 30 % de totes les morts al país?

Les mesures que no es prenen

Les mancances a l’hora de donar solucions reals, en comptes de traduir-se en dimissions o assumpcions de responsabilitat, es converteixen en una perillosa arma que delega tota responsabilitat en els ciutadans.
“Si estem com estem és per culpa vostra”, ens fan creure el Govern i els seus mitjans, i la resposta d’una societat infantilitzada fins la medul·la és la d’acotar el cap i demanar més restriccions, fins i tot si no es basen en criteris científics.

L’organització Metges sense Fronteres va denunciar en un dur informe la greu situació en la qual es trobaven molts avis a les residències. Si no morien de COVID, moririen de por, desatenció i solitud. Tot i això, el nostre govern insisteix a mantenir-los tancats i sense contacte directe amb els familiars.

Tampoc es coneix l’impacte psicològic a mitjà i a llarg termini que tindrà la tornada a l’escola sota estrictes mesures de distanciament social entre els infants, obligats a rentar-se les mans de manera compulsiva i a fer ús de la mascareta en tot moment. L’escola ha esdevingut l’origen de l’escletxa en un pilar bàsic de l’ésser humà com és la socialització.

Petits comerços, autònoms, locals d’oci nocturn, bars i restaurants veuen com les mesures arbitràries acaben d’enfonsar els seus negocis i els deixen en un desemparament institucional del qual difícilment podran sortir-ne.

Deriva autoritària i control social

A països com Suècia, on pràcticament no s’ha imposat cap restricció sanitària, gaudeixen d’una millor situació amb diferència. Un conjunt de més de 44.000 científics d’arreu del món subscriuen en la Declaració de Great Barrington el model suec i denuncien els confinaments massius entre la població sana. L’Organització Mundial de la Salut, al seu torn, recorda que mai ha recomanat imposar la mesura esmentada i que és un error utilitzar-la com a principal recurs de contenció del virus.

Per què llavors la Generalitat declara que “l’estat d’alarma es queda curt” i que “el confinament està sobre la taula”? Quins criteris científics recolzen un cobrefoc de 22 h a 6 h per a evitar possibles contagis? Per què la Generalitat fa cas omís a l’Organització Mundial de la Salut i a més de 16.000 científics?

El discurs paternalista i la successió de mesures arbitràries (que sota un estat d’alarma impedeixen qualsevol acte de protesta o manifestació) suposen un atac de caire totalitari als drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya i tan sols magnifiquen els efectes de por, ansietat i nerviosisme que l’alarmisme mediàtic porta generant del mes de març ençà.

Per tot això, demano a tots els lectors que facin un exercici de reflexió i no caiguin en la falsa esperança que algun dia totes aquestes mesures desapareixeran per si soles. El totalitarisme és un “vici” dels Estats quan no veuen reacció per part de la societat a les seves malifetes.

Només un poble ferm i decidit pot plantar-se davant d’un Govern que ha estat incapaç de fer front a una crisi sanitària i l’ha transformada en una crisi social i política de proporcions històriques.

Plantem-nos davant d’una Catalunya ancorada al 1984 i exigim immediatament una Catalunya adaptada al 2020.

 

#FesFront per l’#EstatCatalà

Gerard Vives Muñoz
Enginyer i estudiant de Relacions Internacionals