120 anys del naixement de Joan Masot, fundador del FNC

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Entre tota la feina ingent que cal fer en aquest país, hi ha la tasca d’escriure bones biografies de patriotes catalans que, si bé els seus noms apareixen només de passada en alguns llibres d’història, la tasca que varen fer a favor del país ha estat molt més important i valuosa que la de certs personatges que sovint podríem titllar d’aprofitats i manipuladors i que, per desgràcia nostra, tenen un excés d’historiografia immerescuda.

Joan Masot i Rodamilans, que fou un dels sis fundadors del FNC (quan encara aquesta organització no tenia nom), és un d’aquests patriotes amb una història encara pendent de ser oferta al gran públic. Aquestes són quatre notes succintes per a poder-nos imaginar el retrat d’un personatge singular dins de l’independentisme.

Nat el 21 de maig del 1900 a Barcelona (el pare provenia de Juneda i la mare de les Borges Blanques), i havent passat part de la seva infantesa a Mar del Plata (l’Argentina), Masot va sentir sempre arrelat l’amor intens cap a la seva terra.

Un cop va tornar a Catalunya, el 1916 va ingressar a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga, dins del moviment catalanista polític que ja havia aflorat en aquella època, però se’n va deslligar el 1918 per culpa de la claudicació de Cambó davant el rei Alfons XIII. El polític de la Lliga havia promès no integrar-se en cap govern espanyol que no apliqués les reformes de l’Assemblea de Parlamentaris, però la fam de menjadora és infinita.

L’any 1922 es va establir a París, on exercí el seu ofici de rellotger. No hem pogut esbrinar quin en va ser el motiu, però és molt probable que fos un dels molts joves que fugiren de l’estat espanyol per evitar fer el servei militar o anar a la guerra del Rif.

Posteriorment, l’any 1924, Joan Masot es va afiliar a Estat Català i es va mantenir sempre fidel al pensament i la voluntat d’acció que representava Francesc Macià. Això no treu que, anys a venir, se sentís profundament decebut amb l’acceptació que l’aleshores president Macià va fer d’una trista autonomia per a Catalunya, amb una recuperació pràcticament simbòlica de la Generalitat i un estat que no donava cap marge a una futura llibertat per al país. Tanmateix, la figura i el pensament de l’Avi, malgrat aquest “error històric” del 1931, sempre van ser presents en Joan Masot.

Cal dir que els seus anys a París i fins als temps de l’exili, de quan es conserven moltes de les seves cartes i altres textos de gran vàlua, romanen en una boira històrica encara per escampar.

De fet, sabem que, quan arriba l’exili, i abans i tot, Masot està molt ben relacionat amb tot de personatges notables de la vida política francesa. Coneixia cercles influents, tenia contactes al ministeri de defensa i a les forces armades gal·les i era molt amic d’una persona anomenada Emmanuel Hillel (en teoria un escriptor i nacionalista bretó, tot i que aquest nom ens apar un pseudònim), el qual li havia proporcionat contactes directes amb el govern francès. Hillel fins i tot va fer de mitjancer per aconseguir l’alliberament de Josep Dencàs, el qual després dels fets del Sis d’Octubre havia estat detingut a França i era reclòs a la presó de La Santé, objecte d’una demanda d’extradicció del govern republicà espanyol.

Tot aquest seguit de bones relacions ens fan pensar en la més que possible afiliació maçònica de Joan Masot, no tan sols per aquesta qüestió suara esmentada, sinó també per la gran quantitat de persones del seu entorn que pertanyien a l’Orde i amb qui tenia gran amistat.

Durant la guerra civil va ser acreditat com a delegat d’Estat Català, tot i la seva ja amistat profunda amb Daniel Cardona, fundador de Nosaltres Sols i ja enemistat amb gran part del partit anterior, que s’havia esmicolat en faccions de diversa índole, cosa que ja sembla tradicional dins de l’independentisme. Tres catalans, sis parers.

De fet, les seves tres grans amistats de bona relació duradora al llarg del temps les trobem en tres personalitats rellevants i excepcionals dins del nacionalisme de l’època: Daniel Cardona, Jordi Arquer i Josep Maria Batista i Roca (l’altre personatge extraordinàriament ben relacionat amb el Foreign Office i el partit conservador britànic; justament per aquests bons contactes, Masot i Batista i Roca van intentar ordir un pla d’independència que malauradament no es va dur a terme).

Val a dir que són diversos els intents que, Masot des de París i Batista i Roca des de Londres, perfectament comunicats, fan per aconseguir l’alliberament de Catalunya del jou franquista. Malgrat que, fins i tot en la duresa de l’exili, tot el catalanisme era faccions, divisions i capelletes, ambdós amics no van parar quiets treballant per la llibertat del país.

Masot va prestar una ajuda activa a molts dels exiliats de la guerra civil i, a part de coordinar amb altres membres del Front Nacional de Catalunya l’ajuda als aliats i a jueus que miraven d’escapar de la França ocupada, ja l’any 1939 fou un dels factòtums de l’anomenat “moviment Casanovas”, amb el qual es deixaven de banda el president Companys i la Generalitat de Catalunya, en considerar que ambdós elements només acceptaven la república espanyola, i, juntament amb la intervenció de França i Anglaterra, es pretenia alliberar Catalunya i deixar-la com un estat independent sota protecció francesa.

És evident que aquest era un invent perillós, i la història ho havia demostrat abastament, però els independentistes de soca-rel del moment tenien la ferma convicció de poder-ho assolir. No se saben del tot les causes del no reeiximent del fet (no fou la qüestió del Rosselló, com alguns historiadors poc informats han apuntat), però, malgrat els bons contactes de Masot i Batista i Roca, anglesos i francesos tenien altres maldecaps i també eren conscients de la desunió catalana, per no parlar dels disbarats que havia comès la república contra tots els elements essencials d’una democràcia.

Val a dir que des de tots els sectors de l’independentisme, i fins i tot fora d’aquest camp ideològic, la figura de Companys (abans del seu afusellament per part del feixisme franquista), com la de la majoria dels components del govern de la Generalitat, era desprestigiada i desacreditada fortament, tot dient-ne uns penjaments que vistos els fets posteriors es fan difícils de repetir. Aquest desprestigi també existia a nivell internacional. Francesos i anglesos no estaven disposats a salvar cap cosa d’un govern caigut que encara predicava revolucions bolxevics arreu de l’exili.

Abans de l’entrada d’Espanya a l’ONU, Joan Masot encara treballava en un pla, també amb suport francès, per fer una Catalunya independent tot extraient-la del mapa franquista. Aquest pla prometia un seguit de préstecs de la Banca Rothschild i de la Banca Worms, l’acceptació de joves catalans de l’interior en escoles franceses militars i de ciències polítiques, la construcció de l’amplada de via ferroviària europea, etc.

El pla encara s’hauria pogut tirar endavant si el 14 d’abril del 1958 l’aleshores president Tarradellas (que havia fet manifestacions de nacionalisme radical en aquell moment) hagués proclamat la República Catalana, tal com li havien demanat Arquer i Masot en explicar-li els plans previstos. Com ja és sabut, Tarradellas no solament va manifestar el seu suport a la república espanyola, sinó que va arribar a explicitar que ERC era un partit plenament espanyol. Com veu el lector, la història sempre es repeteix.

No cal recordar en aquestes línies (ja que en podeu llegir la història en altres llocs d’aquesta web) com Joan Masot fou un dels sis fundadors del Front Nacional de Catalunya en un sopar a casa seva, havent superat grans diferències amb Joan Cornudella (hi havia hagut llargues i difícils converses anteriors al 4 de maig del 1940), que havia agafat les regnes d’Estat Català i del qual ni Masot ni Cardona no es refiaven gaire (anys més tard aquesta malfiança va ser demostrada quan va donar suport a Tarradellas, que va arribar a dir de Cornudella: “És un dels meus més fidels col·laboradors”).

Masot i altres independentistes de l’època van menysprear profundament Tarradellas i les seves maniobres sinistres. Masot deia de Tarradellas que “ni fa, ni deixa fer”. Tarradellas, per contra, odiava profundament Masot i, a part de crear una trama lamentable de desprestigi en la qual va participar Marcel·lí Perelló, probablement a causa de les seves penúries econòmiques a Mèxic, va arribar a dir de Masot: “Cal fer-lo emmudir i exterminar-lo políticament”. Què es pot esperar d’un “demòcrata” amb aquestes paraules?

Entre el 1947 i mitjans dels anys 50 del segle XX, el FNC ja estava lluny d’allò que volien formar Masot i Cardona: una coalició de forces, un moviment patriòtic capaç d’aglutinar diverses tendències independentistes. Com sol passar, el FNC va acabar tergiversat, curiosament en mans d’un dels seus fundadors.

Encara ens agradaria apuntar alguns altres moments que demostren el gran patriotisme de Joan Masot. El 1945 va ser un dels fundadors (tenia el carnet número 15) del Casal de Catalunya de París, del qual va ésser també president el 1947 i en anys posteriors.

No cal ni dir que també fou dels primers socis benefactors d’Òmnium Cultural, que en Joan B. Cendrós va fundar a París, cosa que encara devia fer enrabiar més el president Tarradellas. També des de París va col·laborar fortament en la campanya per demanar el Premi Nobel per al músic Pau Casals.

I encara podem explicitar que, pagant de la seva butxaca (tenia una impressora a casa seva) va ser l’ànima del butlletí més important fet a l’exili per Estat Català, de títol homònim, i del qual se’n van arribar a editar 47 números entre 1955 i 1959, quan, per manca de diners, va haver de deixar de fer la publicació. Per qui els vulgui llegir, les seves col·laboracions anaven signades amb el pseudònim “Indòmit”.

Masot va mantenir una intensa correspondència amb diversos sectors i personalitats del catalanisme. Tot el seu fons es conserva ara a Catalunya, a l’Arxiu Nacional, i una part (estranyament) al CEHI de la Universitat de Barcelona. Tot i algunes llacunes, la lectura de les seves cartes podrien fer obrir els ulls a més d’un que es pensa ser garant de les essències.

Encara ens deixem una gran munió d’experiències viscudes i de feina feta per un patriota que malauradament roman mig oblidat a casa nostra. L’11 de novembre de 1988 va morir a l’Isle-Adam, a les rodalies de la capital francesa.

Malgrat els seus esforços per arribar a la unió de tots els catalans exiliats, va veure ben clar que hi havia poca cosa a fer, sobretot amb el paper de Josep Tarradellas (abans i després d’esdevenir president de la Generalitat a l’exili), amb qui va tenir fortes topades. També es lamentava d’haver confiat en els francesos per l’alliberament de Catalunya i l’entristia (o enrabiava) l’actitud de molts catalans, exiliats o no, que posaven els seus propis interessos davant de l’obtenció de la llibertat del nostre país.

Joan Masot va ser un separatista (la paraula d’avui dia seria independentista) durant tota la seva vida. No li agradava cap idea d’Espanya, ni federal, ni republicana ni de cap altra mena, i va maldar tothora i en tot moment per aconseguir la llibertat de Catalunya, tot coincidint amb Batista i Roca que “no es podria anar endavant sense fer una forta i sòlida formació nacional catalana”.

 

Jaume Nolla i Martí

Periodista i escriptor