11 bases per al retorn del nacionalisme català

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

No parlem prou del mal que ha fet i fa l’anomenat independentisme no-nacionalista (ERC, Junts, CUP)  a Catalunya i a la seva idea nacional. Sobre la idea d’ampliar la base social per a aconseguir la independència, l’independentisme no-nacionalista ha renunciat a la noció clara de nació que tant ens va costar de bastir a partir de la Renaixença.  

No és moment de detallar com la idea de Nació Catalana ha estat desconstruïda, estrafeta i violentada durant els darrers vint anys, a partir, sobretot, dels pensadors a l’òrbita d’ERC Marín i Tresserras, i dels primers dirigents del partit que van alinear-se amb el patriotisme social de Habermas i la tesi de la nació com a plebiscit quotidià de Renan.    

El nacionalisme, una idea clara del “nosaltres”, és la sola arma que manté vius els pobles sotmesos. Un poble pot viure amb un estat en contra, però no pot viure amb un estat en contra i sense un “nosaltres” clar i diàfan. Llavors, la nau s’enfonsa.  

Aquest és el moment, històric, crucial, en el qual ens trobem actualment: l’independentisme no-nacionalista no tan sols no ens ha portat la independència, sinó que ha dinamitat el “nosaltres” que ens mantenia vius malgrat les adversitats. 

La recuperació del nacionalisme, d’un “nosaltres” que ens mantingui ferms davant l’ocupant i ens prepari per a un nou embat alliberador —aquest cop definitiu— ha esdevingut una necessitat indiscutible. 

El nacionalisme català s’ha d’organitzar —ja ha començat a fer-ho— i s’ha de reinventar per tal d’esdevenir l’agent polític de primer ordre que la nostra Nació ha de menester. 

Actualment, a part del FNC, no hi ha cap partit català que es pugui considerar ni tan sols nacional. El nacionalisme català, com pretén demostrar aquest article, no és el sector hiperventilat i irreductible de l’anomenat processisme. 

De fet, el nacionalisme català no té pràcticament res en comú —recalco: res en comú— amb els tres partits catalans que ens han dut al desastre. Per això, el seu camp d’actuació és gairebé il·limitat, igual que les seves possibilitats.  

Si els tres partits catalans majoritaris van per una banda, el nacionalisme català ha d’anar per una altra. El nacionalisme català torna per vèncer l’ocupant, però és molt conscient que, abans, ha de disputar l’hegemonia al no-nacionalisme català. Ha d’esdevenir una alternativa real.    

A banda de ser fidel al principi “Una llengua, un poble, una nació”, que sempre l’ha inspirat, ¿quins han de ser els aspectes concrets que poden definir i aglutinar el nacionalisme català ara i aquí, en la Catalunya del segle XXI? 

Una anàlisi rigorosa de l’actual situació de Catalunya hauria de portar el nacionalisme català a construir una alternativa al no-nacionalisme sobre les 11 bases següents: 

  1. Oposició a qualsevol referèndum pactat. La independència de Catalunya NO ES VOTA, no s’ha de resoldre a les urnes, i encara menys segons el cens espanyol, que el nacionalisme ha d’impugnar com a font de legitimació democràtica. Tot i que la independència de Catalunya no s’ha de votar, ja vam votar el 2017 i vam guanyar. 
  2. Establiment d’un demos català. NO SOM UN SOL POBLE. El nacionalisme ha de rebutjar l’actual demos català com a subconjunt que és del demos espanyol. Una nació ocupada no pot acceptar un demos definit per l’ocupant. Per ser nació, cal tenir un demos propi.  
  3. Exercici d’autoritat nacional. El nacionalisme ha de parlar en nom de la nació ocupada i en nom de l’Estat que vam ser. Ha de denunciar la presència de tropes armades no-catalanes a Catalunya. Ha de posar fi al victimisme, justificat o no. Prou del “si ens deixen”. Cap jove no vol adherir-se a moviments que diuen “si ens deixen”.
  4. Impuls d’un nou embat independentista. El nacionalisme ha de maldar perquè aquest cop l’embat es basi en criteris històrico-jurídics i d’identitat nacional, no en una nova república sense identitat. Ha de promoure la idea que és un conflicte entre estats o nacions, no de democràcia.
  5. Denúncia de l’oficialitat del castellà i del francès. Les dades preocupants pel que fa a l’ús de la llengua nacional dins de la societat catalana ho justifiquen. Atiar la batalla lingüística, en el punt que som, reforça la llengua. Ja no hi tenim res a perdre; ja hem vist on ha portat amagar i eludir aquesta batalla. 
  6. Reorganitzar el model educatiu per tal que no permeti que els alumnes catalanoparlants siguin minoritaris a les classes i als centres en aquelles poblacions on no superin el 50%. En les classes i centres de les poblacions on els alumnes catalanoparlants superin el 50%, aplicar la immersió tal com està articulada, i sense acceptar quotes de castellà.   
  7. Reivindicació i restauració dels valors que la postmodernitat ha destruït. Els valors postmoderns desarmen i inhabiliten els pobles i les nacions, especialment les que no tenen un estat per a protegir-se. El nacionalisme no pot fer veure que aquesta no és la seva guerra. 
  8. Defensa de les identitats nacionals i de la sobirania de les nacions davant de l’agenda globalista. La causa catalana no ha de restar neutral en el conflicte mundial entre nacionalisme i globalisme, sobretot perquè el globalisme ja ha demostrat que no reserva cap paper a la catalanitat.  
  9. Definició de Catalunya com a centre de la seva àrea històrica d’influència. El nacionalisme ha de combatre la idea que som un país perifèric i petit en un racó d’un altre país. Fer-nos creure que som petits és part de la guerra psicològica de l’enemic. Catalunya ha de ser centre i capdavantera de l’espai civilitzatori occitano-català, tan gran en superfície com ho eren originàriament els espais castellà i francès. 
  10. Focalització de l’economia nacional en la creació de riquesa, no en la seva redistribució. La principal “política social” és la creació de riquesa. És feina del nacionalisme construir una societat del benestar d’homes i dones lliures, no una societat subsidiada.  
  11. I, mentre fem tot això, el més important: fre a la minorització demogràfica dels catalans. Pel dret dels pobles a ser majoritaris a la seva terra, un dret que ja triga a figurar entre els Drets Humans bàsics.  

 

Amb ambició, l’ambició que transmeten aquests 11 punts, Catalunya com a nació té alguna possibilitat de reeixir. En mans dels partits catalans no-nacionalistes ens espera més desastre, més suor i més llàgrimes. 

Només bastir una alternativa nacionalista potent, comandada per un partit d’avantguarda que tingui la Nació clara, pot evitar el que avui ja sembla gairebé inexorable: que els catalans durant les pròximes dècades assistim impotents a un dolorós esllanguiment de la catalanitat sense aturador.   

 

Toni Babia-Privat  

Escriptor  

Col·laboreu amb el FNC