100 ANYS DE RENÚNCIES ALS SÍMBOLS PROPIS

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

D’ençà del 1714, els catalans sempre hem reivindicat la restitució de les Constitucions Catalanes en un Estat independent. Però a partir que reneix el “catalanisme”, amb els memorials de greuges i les bases de Manresa, que a cada bugada perdem un llençol. Es renuncia a la independència i a la integritat del territori (s’obliden de les Balears, la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent), però no encara a les Constitucions. 

És a partir de l’anomenada Constitució de l’Havana que la renúncia ja és total i s’opta pel republicanisme autonomista, que encara dura. Per molt que Macià o Companys parlessin d’Estat, sempre era un Estat no independent. 

Amb el camí dels Estatuts, la renúncia suposa un canvi de paradigma. Ja no es tracta que com a catalans ens cedim a l’Estat —com seria el cas si haguéssim basat el nostre estatus dins d’Espanya en unes Constitucions Catalanes—, sinó de demanar quines competències ens permet administrar l’Estat als catalans. 

Aquest camí nefast ha creat, alhora amb altres factors, un canvi de mentalitat política en els catalans. Ja no som un poble lliure que tria uns representants que administrin el bé comú seguint uns mandats territorials; som uns súbdits d’una assemblea de partits que substitueix el poder —abans del rei— per una partitocràcia que es pot renovar o canviar lleugerament cada quatre anys. 

Paral·lelament, aquesta visió autonomista ha anat degradant o prostituint els símbols nacionals. El canvi en “Els Segadors” fet el 1897, que va transformar la lletra d’una cançó popular de denúncia en una lletra de poques estrofes i de poc sentit, està pensat per ser un himne subsidiari del de l’Estat. Fer oficial aquesta versió capada l’any 1993 fou un acte més per fer content l’amo. El “bon cop de falç” és més assumible en situació colonial que no pas “a les armes catalans, el rei ens declara guerra”, no ho trobeu? Si Els Segadors actual pot ser cantat per algú del PSC, partidari de la submissió de Catalunya, malament. 

Oblidar que l’escut de Catalunya duu corona fou una altra renúncia.  La corona no significa monarquia sinó país sobirà. Mireu, per exemple, els escuts de San Marino o d’algunes repúbliques de l’est d’Europa que tenen història com a país sobirà. 

Més renúncies: la de la bandera del Principat, la Creu de Sant Jordi; i, fins i tot, crear un logo de la Generalitat heràldicament absurd, una nova bestiesa feta als anys 30 que, per si fos poc, figura a la façana del nostre Parlament com un nyap encastat entre símbols borbònics. La bandera de Sant Jordi ha de ser quadrada, i l’ample de la creu ha de ser d’un novè del total. No és com la d’Anglaterra, tot i que aquesta la fem servir com a bona. 

L’escut històric de la Generalitat era la Creu de Sant Jordi amb Corona imperial, com correspon al Principat. Fixeu-vos que l’escut oficial de Barcelona bé que la porta, com a capital històrica de l’imperi que era.

Un altre error que sovint es veu, segurament per costos, és la utilització de banderes quadribarrades amb nou pals d’igual gruix i amb colors castellans (“rojo i gualdo”). La bandera catalana consta de quatre pals vermells-grana sobre fons groc-daurat, per tant les franges grogues exteriors han de tenir un gruix de la meitat de la mida que els altres, i així ho veureu a les façanes oficials serioses, com, per exemple, a la de l’Arquebisbat de Barcelona. Una altra cosa: la bandera catalana mai ha de tocar ni anar per terra, ni tampoc posar-la d’estovalles damunt una taula.

La utilització de banderes estelades amb notables errors vexil·logràfics suposa un nou desinterès per les coses ben fetes. La primera, són els colors de la bandera catalana, com hem dit abans. La segona, que una bandera s’ha de llegir sempre horitzontalment, en cap cas ha de dur un estel tort, per si cal posar-la verticalment. L’estelada vermella, que repeteix els errors de la blava, es deu a una invenció d’algú que tenia poc pressupost, i només volia imprimir tela groga amb un sol color per estalviar costos. 

Fins i tot, últimament, hem vist noves prostitucions de símbols catalans. El llaç groc, que el 1704 representava l’antiborbonisme —condemnaven a mort qui el portés—, l’hem fet servir per a reclamar la llibertat d’uns senyors que es van lliurar a l’enemic dòcilment després d’aprovar una Llei de Transitorietat que afirmava que els tribunals espanyols ja no tenien jurisdicció sobre Catalunya.  

Després, hem vist també prostituir la bandera negra. Una bandera que només es treia com a últim recurs, i sempre amb armes a la mà, ara la veiem passejar i voleiar per alguns caps verds com si es tractés de la bandera d’un equip de futbol, cosa que significa una gran manca de respecte envers tots els qui van morir brandant-la en defensa de les Constitucions Catalanes. 

Premi especial del disseny ignominiós mereix el logo del Consell PER la República. Els símbols sempre revelen intencions, i mes enllà del PER o dels mapes quadriprovincials penjats a les parets de Waterloo, aquest logo podria valdre perfectament per al supermercat de la cantonada. Un president “legítim” i un Govern DE la república haurien d’utilitzar els escuts de la Generalitat històrica; el de la Creu de Sant Jordi per al President, i el de Catalunya amb corona sobirana per al Consell. No haver-ho fet de bell començament ja indicava que es tractava d’una nova guingueta que no aspira a res més. 

Potser el símbol més important darrerament prostituït, i pel govern mateix, és la llengua; i que els qui ho fan s’autoanomenin independentistes és una vergonya més. A més, només que pareu l’orella pel carrer o pels comerços, us adonareu que cada cop la sentiu menys, i això és gravíssim, perquè canvia la nèmesi col·lectiva, o sigui el sistema de raonament que cada llengua prefigura. 

Ara veiem també que hi ha una guingueta que pretén redactar una nova Constitució a l’estil francoespanyol, quan, de sempre, el sistema constitucional català ha estat llibertari, semblant a com són actualment els sistemes d’Anglaterra, Israel o els EUA. 

El canvi d’aquest pensament comú, que configuraven les Constitucions i alhora de l’ús de la llengua, prefigura un sistema de pensament castellà, segons el qual fins al 1783 treballar era considerat vil. Ara, malgrat que ja no ho sigui, l’objectiu personal d’una majoria és viure de ser funcionari, de prestacions o de tripijocs en concessions de l’administració, i això ha fet que, al contrari dels anys 30, la corrupció sistèmica catalana sigui igual o pitjor que l’espanyola, i que la preparació de la gent que es dedica a la política sigui tan baixa. 

A Catalunya fa temps que assistim a una normalització de la corrupció que serà nefasta pel nostre futur. Per això, si realment volem la independència cal desmuntar TOT el sistema polític català actual, començant per desmuntar totes les menjadores dels partits i reclamar una llei electoral per districtes/comarques. Cal emprendre una croada per la utilització dels nostres símbols de manera correcta i a favor de la immersió total en català a escoles, el seu ús hegemònic a tots els comerços i a la vida pública i en el 100 % de les emissions de la CCMA.

Ens hi juguem l’existència com a poble. 

 

Jordi Casacuberta  

Col·laboreu amb el FNC